Arquitectura religiosa

Estructures que excedeixen amb escreix la durada de la vida d'un ésser humà perduren en Karnak 3400 anys després de la seva construcció.

L'arquitectura religiosa s'ocupa del disseny i la construcció dels llocs de culte sagrats o espais de pregària, com ara esglésies, mesquites, stupes, sinagogues, i temples. Moltes cultures han dedicat grans quantitats de recursos a la seva arquitectura religiosa, i els seus llocs de culte i espais sagrats es troben entre les edificacions més impressionants i perdurables que ha creat la humanitat. Per aquesta raó, la disciplina occidental d'Història de l'Arquitectura segueix en bona part la història de l'arquitectura religiosa des de les èpoques més remotes fins a almenys el període barroc. La geometria sacra, la iconografia i l'ús de sofisticades semiòtiques com ara signes, símbols i motius religiosos són endèmics en l'arquitectura religiosa.

Les estructures religioses sovint evolucionen durant períodes de diversos segles i eren les majors construccions del món, abans de l'existència dels moderns gratacels. Mentre que els diversos estils emprats en l'arquitectura religiosa de vegades reflecteixen tendències d'altres construccions, aquests estils també es mantenien diferenciats de l'arquitectura contemporània utilitzada en altres estructures. Amb l'ascens de les religions monoteistes, els edificis religiosos es van anar convertint en major mesura en centres d'oració i meditació.

Aspectes espirituals de l'arquitectura religiosa

De vegades l'arquitectura religiosa és cridada espai sacre. L'arquitecte Norman L. Koonce ha suggerit que l'objectiu de l'arquitectura religiosa és fer "transparent la frontera entre la matèria i la ment, la carn i l'esperit." Comentant sobre l'arquitectura religiosa el ministre protestant Robert Schuller, ha suggerit que "per ser sa psicològicament, els éssers humans necessiten experimentar el seu entorn natural, l'entorn per al qual van ser dissenyats, que és el jardí." En tant, Richard Kieckhefer suggereix que entrar en un edifici religiós és una metàfora d'entrar en una relació espiritual. Kieckhefer suggereix que l'espai sacre pot ser analitzat mitjançant tres factors que afecten el procés espiritual: l'espai longitudinal emfatitza la processó i retorn dels actes sacramentals, l'espai d'auditori és suggestiu de la proclamació i la resposta, i les noves formes de l'espai comunal dissenyat per reunir-depèn en gran manera en una escala minimitzada per aconseguir una atmosfera d'intimitat i de participació en l'oració.

Bibliografia

• Jeanne Halgren Kilde, When Church became Theatre: The Transformation of Evangelical Church Architecture and Worship in Nineteenth-Century America. (Oxford University Press,2002).
• Michael E. DeSanctis, Building from Belief: Advance, Retreat, and Compromise in the Remaking of Catholic Church Architecture (Liturgical Press: 2002).
• Richard Kieckhefer, Theology in Stone: Church Architecture from Byzantium to Berkeley. (Oxford University Press, USA: 2004).
• Anne C. Loveland and Otis B. Wheeler, From Meetinghouse to Megachurch: A Material and Cultural History. (University of Missouri Press: 2003).
• Michael S. Rose, Ugly es Sense: Why They Changed Our Churches from Sacred Places to Meeting Spaces - and How We Can Change Them Back Again. (Sophia Institute Press: 2001).
• R. Kevin Seasoltz, A Sense Of The Sacred: Theological Foundations of Christian Architecture And Art (Continuum International Publishing Group: 2005)

Vegeu també

• Baptisteri
• Catedral
• Ggantija
• Karnak
• Mandir

Enllaços externs

• religiosa.org
• Fòrum multiculto de religió, art i arquitectura Arxivat 2018-07-07 a Wayback Machine. American Institute of Architects