Lligadura (tipografia): diferència entre les revisions
aixó només és el debut, continuem retocar |
|||
| Línia 1: | Línia 1: | ||
{{2L|data=febrer de 2013}} |
{{2L|data=febrer de 2013}} |
||
{{Inacabat}} |
|||
| ⚫ | |||
Una '''lligadura''' en [[tipografia]] és un signe format per la unió de dues o més [[grafema]]s que solen o poden escriure també separats. |
|||
| ⚫ | L'origen dels lligams està en la necessitat d'economitzar esforç durant l'escriptura manual, en una època, l'Edat Mitjana, en què no existia cap forma de mecanització de l'escriptura. Quan es va introduir la impremta de tipus mòbils, el desig de fidelitat pel que fa a l'escriptura manual va obligar a adoptar molts signes combinats. A la [[Bíblia de Gutenberg]], que imita l'estret estil dels manuscrits centreeuropeus de l'època, s'empren fins tres-cents signes diferents, entre versions de les lletres i lligadures. |
||
[[Fitxer: Ligature drawing.png|right|frame|Lligadures fi i fl]] |
[[Fitxer: Ligature drawing.png|right|frame|Lligadures fi i fl]] |
||
| Línia 12: | Línia 15: | ||
[[Fitxer: Ampersand.png|thumb|A la tipografia de la dreta és evident l'origen de la lligadura "et".]] |
[[Fitxer: Ampersand.png|thumb|A la tipografia de la dreta és evident l'origen de la lligadura "et".]] |
||
La |
La [[I comercial]] '''&,''' una lligadura de la paraula [[latí|llatina]] ''et'' és una de les més utilitzades. En algunes tipografies encara es pot reconèixer el seu origen, però en la majoria de les modernes aquest és menys evident. Els angloparlants solen interpretar que el seu origen és una abreviatura de "and". Molts parlants de llengües romàniques cometen el mateix error, i rebutgen indegudament el seu ús per a la il·lació, habitual en les referències bibliogràfiques, com [[anglicisme]]. |
||
En espanyol també hi ha lligams característiques, com la que uneix DE i que encara s'usa, sobretot per donar un aire arcaic a un text. [[Fitxer: spanish de ligature.svg|thumb|Lligadura DE |
En espanyol també hi ha lligams característiques, com la que uneix DE i que encara s'usa, sobretot per donar un aire arcaic a un text. [[Fitxer: spanish de ligature.svg|thumb|Lligadura DE]] |
||
== Enllaços externs == |
== Enllaços externs == |
||
{{Commonscat|Ligatures}} |
{{Commonscat|Ligatures}} |
||
== |
== Referències == |
||
{{Referències}} |
|||
<references/> |
|||
[[Categoria: Grafemes]] |
[[Categoria: Grafemes]] |
||
Revisió del 17:44, 8 set 2013
 |
Aquest és un article traduït amb mancances. |
 |
Aquest article o secció s'està elaborant i està inacabat. Un viquipedista hi està treballant i és possible que trobeu defectes de contingut o de forma. Comenteu abans els canvis majors per coordinar-los. Aquest avís és temporal: es pot treure o substituir per {{incomplet}} després d'uns dies d'inactivitat. |
Una lligadura en tipografia és un signe format per la unió de dues o més grafemas que solen o poden escriure també separats.
L'origen dels lligams està en la necessitat d'economitzar esforç durant l'escriptura manual, en una època, l'Edat Mitjana, en què no existia cap forma de mecanització de l'escriptura. Quan es va introduir la impremta de tipus mòbils, el desig de fidelitat pel que fa a l'escriptura manual va obligar a adoptar molts signes combinats. A la Bíblia de Gutenberg, que imita l'estret estil dels manuscrits centreeuropeus de l'època, s'empren fins tres-cents signes diferents, entre versions de les lletres i lligadures.
Els lligams emprades en la tipografia moderna compleixen dues funcions diferents:
- Resoldre la inelegancia amb què es combinen de vegades caràcters tipogràfics que apareixen consecutius. És el cas, que mostra la figura, dels lligams "fi" (fi) i "fl" (fl).
- Representar lligams històrics, heretades de l'escriptura manual. Algunes d'aquestes s'han convertit en signes d'identitat de les llengües. És el cas de la "aquest-zeta" (Eszett) alemanya (ß) o de la ñ (o) espanyola.
Hi ha dos lligams històrics que mereixen una atenció específica, la arrova () i el ampersand o et (&) que en el llatí antic equivaldria a la nostra conjunció i .
La lligadura arroba () procedeix de la unió del parell at . Inicialment es referia a aquesta conjunció adversativa llatina, però des dels primers temps de la impremta es va adoptar, sembla que a Itàlia, per indicar la arroba, una unitat de pes (i de vegades de capacitat ). En anglès s'ha utilitzat per abreujar la preposició homònima, entrant a formar part de les adreces electròniques dels usuaris, separant o unint la seva identitat a la del domini.
La I comercial &, una lligadura de la paraula llatina et és una de les més utilitzades. En algunes tipografies encara es pot reconèixer el seu origen, però en la majoria de les modernes aquest és menys evident. Els angloparlants solen interpretar que el seu origen és una abreviatura de "and". Molts parlants de llengües romàniques cometen el mateix error, i rebutgen indegudament el seu ús per a la il·lació, habitual en les referències bibliogràfiques, com anglicisme.
En espanyol també hi ha lligams característiques, com la que uneix DE i que encara s'usa, sobretot per donar un aire arcaic a un text.
Enllaços externs
