Lligadura (tipografia): diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
m neteja i estandardització de codi |
m Bot elimina espais sobrants |
||
| Línia 1: | Línia 1: | ||
Una |
Una '''lligadura''' en [[tipografia]] és un signe format per la unió de dues o més [[grafemes]] que solen o poden escriure també separats. |
||
[[Fitxer:Ligature drawing.png|miniatura|Lligadures fi i fl]] |
[[Fitxer:Ligature drawing.png|miniatura|Lligadures fi i fl]] |
||
| Línia 10: | Línia 10: | ||
Els lligams emprades en la tipografia moderna serveixen per a resoldre la inelegancia que surt del contacte de dos [[grafema|grafemes]]. És el cas en el català, per exemple en els lligams "fi" (fi) i "fl" (fl), la f en contacte amb una vocal amb accent greu, o encara en la i en contacte amb la ï.<ref>Josep M. Pujol, [http://www6.gencat.cat/llengcat/liu/23_121.pdf «Tipografia de quallitat»], ''L'escriptura tipogràfica,'' ''Assessorament i Tipologia,'' Generalitat de Catalunya, ''s.d.''</ref> Altres inelegàncies tipogràfiques són el resultat de la diferència entre la distància matemàtica i la distància òptica de dues lletres, que es resol per l'[[interlletratge]], una eina tipogràfica complementària a la lligadura. |
Els lligams emprades en la tipografia moderna serveixen per a resoldre la inelegancia que surt del contacte de dos [[grafema|grafemes]]. És el cas en el català, per exemple en els lligams "fi" (fi) i "fl" (fl), la f en contacte amb una vocal amb accent greu, o encara en la i en contacte amb la ï.<ref>Josep M. Pujol, [http://www6.gencat.cat/llengcat/liu/23_121.pdf «Tipografia de quallitat»], ''L'escriptura tipogràfica,'' ''Assessorament i Tipologia,'' Generalitat de Catalunya, ''s.d.''</ref> Altres inelegàncies tipogràfiques són el resultat de la diferència entre la distància matemàtica i la distància òptica de dues lletres, que es resol per l'[[interlletratge]], una eina tipogràfica complementària a la lligadura. |
||
En certes llengües lligams històrics, heretades de l'escriptura manual van evolucionar vers lletres a part entera que de vegades van convertir-se en símbol d'identitat. És el cas de la es-zeta ''(Eszet)'' [[alemany|alemanya]] ([[ß]]) o de la [[IJ (lletra)|IJ]] [[neerlandesa]]. Fins a la darrera [[reforma ortogràfica]] el 2010 del castellà, la ''ch'' i la ''ll'' |
En certes llengües lligams històrics, heretades de l'escriptura manual van evolucionar vers lletres a part entera que de vegades van convertir-se en símbol d'identitat. És el cas de la es-zeta ''(Eszet)'' [[alemany|alemanya]] ([[ß]]) o de la [[IJ (lletra)|IJ]] [[neerlandesa]]. Fins a la darrera [[reforma ortogràfica]] el 2010 del castellà, la ''ch'' i la ''ll'' també eren considerades com a una lletra.<ref>[http://www.rae.es/rae/gestores/gespub000018.nsf/(voAnexos)/arch8100821B76809110C12571B80038BA4A/$File/CuestionesparaelFAQdeconsultas.htm#novOrto «Exclusión de los dígrafos ch y ll del abecedario» {{es}}], [[Reial Acadèmia Espanyola]]</ref> |
||
Existeixen encara unes lligadures històriques, com la que uneix DE que no són gaire usades, excepte per a donar un aire arcaic a un text. |
Existeixen encara unes lligadures històriques, com la que uneix DE que no són gaire usades, excepte per a donar un aire arcaic a un text. |
||
| Línia 17: | Línia 17: | ||
* La lligadura [[@|arrova]] o ''[[@]]'' procedeix del [[dígraf]] ''at''. Inicialment es referia a la conjunció llatina ''ad'' (= vers, prop de), però des dels primers temps de la impremta va adoptar-se, sembla que a Itàlia, per indicar la [[arrova|rova]], una unitat de pes (i de vegades de capacitat ). En anglès s'ha utilitzat per abreujar la preposició ''at'' només utilitzada en la [[comptabilitat]] i les [[factures]]. Amb la creació d'internet va revifar a formar part de la sintaxi de les [[adreces electròniques]]. |
* La lligadura [[@|arrova]] o ''[[@]]'' procedeix del [[dígraf]] ''at''. Inicialment es referia a la conjunció llatina ''ad'' (= vers, prop de), però des dels primers temps de la impremta va adoptar-se, sembla que a Itàlia, per indicar la [[arrova|rova]], una unitat de pes (i de vegades de capacitat ). En anglès s'ha utilitzat per abreujar la preposició ''at'' només utilitzada en la [[comptabilitat]] i les [[factures]]. Amb la creació d'internet va revifar a formar part de la sintaxi de les [[adreces electròniques]]. |
||
* La [[i comercial]] '''&''', una lligadura de la paraula [[llatí|llatina]] ''et'' és una de les més utilitzades. En algunes tipografies |
* La [[i comercial]] '''&''', una lligadura de la paraula [[llatí|llatina]] ''et'' és una de les més utilitzades. En algunes tipografies encara es pot reconèixer el seu origen, però en la majoria de les modernes aquest és menys evident. Els angloparlants solen interpretar que el seu origen és una abreviatura de "and". Molts parlants de llengües romàniques cometen el mateix error, i rebutgen indegudament el seu ús per a la il·lació, habitual en les referències bibliogràfiques, com [[anglicisme]]. |
||
== Referències == |
== Referències == |
||
Revisió del 16:12, 28 maig 2020
Una lligadura en tipografia és un signe format per la unió de dues o més grafemes que solen o poden escriure també separats.
L'origen de la lligadura es troba en l'escriptura manual, a la qual l'home tendeix a lligar les lletres sense llevar la ploma. Quan es va introduir la impremta de tipus mòbils, el desig de fidelitat pel que fa a l'escriptura manual va obligar a adoptar molts signes combinats. A la Bíblia de Gutenberg, que imita l'estret estil dels manuscrits de l'època, s'empren fins a tres-cents signes diferents, entre versions de les lletres i lligadures.
Els lligams emprades en la tipografia moderna serveixen per a resoldre la inelegancia que surt del contacte de dos grafemes. És el cas en el català, per exemple en els lligams "fi" (fi) i "fl" (fl), la f en contacte amb una vocal amb accent greu, o encara en la i en contacte amb la ï.[1] Altres inelegàncies tipogràfiques són el resultat de la diferència entre la distància matemàtica i la distància òptica de dues lletres, que es resol per l'interlletratge, una eina tipogràfica complementària a la lligadura.
En certes llengües lligams històrics, heretades de l'escriptura manual van evolucionar vers lletres a part entera que de vegades van convertir-se en símbol d'identitat. És el cas de la es-zeta (Eszet) alemanya (ß) o de la IJ neerlandesa. Fins a la darrera reforma ortogràfica el 2010 del castellà, la ch i la ll també eren considerades com a una lletra.[2]
Existeixen encara unes lligadures històriques, com la que uneix DE que no són gaire usades, excepte per a donar un aire arcaic a un text.
Dues lligadures particulars: l'arrova i la i comercial
- La lligadura arrova o @ procedeix del dígraf at. Inicialment es referia a la conjunció llatina ad (= vers, prop de), però des dels primers temps de la impremta va adoptar-se, sembla que a Itàlia, per indicar la rova, una unitat de pes (i de vegades de capacitat ). En anglès s'ha utilitzat per abreujar la preposició at només utilitzada en la comptabilitat i les factures. Amb la creació d'internet va revifar a formar part de la sintaxi de les adreces electròniques.
- La i comercial &, una lligadura de la paraula llatina et és una de les més utilitzades. En algunes tipografies encara es pot reconèixer el seu origen, però en la majoria de les modernes aquest és menys evident. Els angloparlants solen interpretar que el seu origen és una abreviatura de "and". Molts parlants de llengües romàniques cometen el mateix error, i rebutgen indegudament el seu ús per a la il·lació, habitual en les referències bibliogràfiques, com anglicisme.
Referències
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Lligadura
- ↑ Josep M. Pujol, «Tipografia de quallitat», L'escriptura tipogràfica, Assessorament i Tipologia, Generalitat de Catalunya, s.d.
- ↑ «Exclusión de los dígrafos ch y ll del abecedario» (castellà), Reial Acadèmia Espanyola