Lligadura (tipografia): diferència entre les revisions

En tipografia una lligadura és un signe format per la unió de dues o més grafemas que solen o poden escriure també separats. L'origen dels lligams està en la necessitat d'economitzar esforç durant l'escriptura manual, en una època, l'Edat Mitjana, en què no existia cap forma de mecanització de l'escriptura. Quan es va introduir la impremta de tipus mòbils, el desig de fidelitat pel que fa a l'escriptura manual va obligar a adoptar molts signes combinats. A la Bíblia de Gutenberg, que imita l'estret estil dels manuscrits centreeuropeus de l'època, s'empren fins tres-cents signes diferents, entre versions de les lletres i lligadures.

Lligadures fi i fl

Els lligams emprades en la tipografia moderna compleixen dues funcions diferents:

• Resoldre la inelegancia amb què es combinen de vegades caràcters tipogràfics que apareixen consecutius. És el cas, que mostra la figura, dels lligams "fi" (fi) i "fl" (fl).
• Representar lligams històrics, heretades de l'escriptura manual. Algunes d'aquestes s'han convertit en signes d'identitat de les llengües. És el cas de la "aquest-zeta" (Eszett) alemanya (ß) o de la ñ (o) espanyola.

Hi ha dos lligams històrics que mereixen una atenció específica, la arrova () i el ampersand o et (&) que en el llatí antic equivaldria a la nostra conjunció i .

La lligadura arroba () procedeix de la unió del parell at . Inicialment es referia a aquesta conjunció adversativa llatina, però des dels primers temps de la impremta es va adoptar, sembla que a Itàlia, per indicar la arroba, una unitat de pes (i de vegades de capacitat ). En anglès s'ha utilitzat per abreujar la preposició homònima, entrant a formar part de les adreces electròniques dels usuaris, separant o unint la seva identitat a la del domini.

A la tipografia de la dreta és evident l'origen de la lligadura "et".

La lligadura et (&), anomenada "ampersand" en anglès, abreujat a aquesta conjunció copulativa llatina, que es conserva idèntica en forma i funció en francès. En algunes tipografies classicistes s'aprecia el seu origen, però en la majoria de les modernes aquest és menys evident. Els angloparlants solen interpretar que el seu origen és una abreviatura de "and". Molts parlants de llengües romàniques cometen el mateix error, i rebutgen indegudament el seu ús per a la il·lació, habitual en les referències bibliogràfiques, com anglicisme.

En espanyol també hi ha lligams característiques, com la que uneix DE i que encara s'usa, sobretot per donar un aire arcaic a un text.

Lligadura DE espanyola.