Segona intifada: diferència entre les revisions
Cap resum de modificació |
Cap resum de modificació |
||
| Línia 50: | Línia 50: | ||
{{Conflicte araboisraelià}} |
{{Conflicte araboisraelià}} |
||
La '''Segona intifada''' és el nom donat a la rebel·lió palestina que representà un periode de violència intensificada entre [[Palestina|palestins]] i [[Israel|israelians]] entre els anys 2000 i 2005. El nombre de morts es calcula en un miler d'israelians i 3000 palestins, molts dels quals civils. |
La '''Segona intifada''' és el nom donat a la rebel·lió palestina que representà un periode de violència intensificada entre [[Palestina|palestins]] i [[Israel|israelians]] entre els anys 2000 i 2005. El nombre de morts es calcula en un miler d'israelians i 3000 palestins, molts dels quals civils. |
||
S'anomena Intifada del-Aqsa , o Segona Intifada , a l'onada de violència que es va iniciar a partir del 29 de setembre de 2000 als territoris palestins i Israel . |
|||
Al setembre de 2000 , en ple debat sobre el futur de Jerusalem durant la cimera de Camp David , el llavors líder de l'oposició israeliana , Ariel Sharon , va visitar la zona exterior del recinte de la Cúpula de la Roca i la mesquita d'Al - Aqsa , amb el permís del cap de la seguretat israeliana a Cisjordània . Aquesta visita , interpretada com una gravíssima provocació per part de la població palestina , va provocar alguns incidents i xocs entre aquests i les forces de seguretat , encara que cap d'ells de gravetat . |
|||
Tanmateix , al dia següent, durant la pregària del divendres i amb la tensió entre ambdues poblacions en augment , centenars de joves musulmans van apedregar des de l'Esplanada de les Mesquites als fidels jueus congregats davant el Mur . La policia israeliana va disparar usant foc real , matant a set palestins , estenent els incidents per tota la part àrab de Jerusalem . S'ha vingut sostenint que la Segona Intifada es va iniciar arran d'aquests fets , encara que una comissió internacional realitzada a aquest efecte , l'anomenada Comissió Mitchell , va descartar aquesta possibilitat , assegurant que la violència palestina hagués esclatat de qualsevol forma com a producte de la negativa de Iàssir Arafat d'acceptar les propostes israelianes de Camp David . En concret , Bill Clinton i Ehud Barak , llavors primer ministre d'Israel , van proposar un seguit de concessions que no van ser acceptades pel " rais " palestí , en no contemplar el dret de retorn dels refugiats palestins , dret reconegut per l'ONU el 1948 i principal motiu del naixement de l'OAP . La negativa d'Arafat va provocar la reacció de la població palestina dels territoris ocupats en resposta a la proposta dels dos presidentes.1 |
|||
Com a resposta a aquest atac , i al cada vegada més deteriorat i empantanegat procés de pau , Israel va ocupar de nou alguns dels territoris que havia alliberat durant hores o setmanes . En aquesta intifada , es va començar a generalitzar l' ús de les bombes suïcides . Els blancs d'aquests atacs suïcides van ser llocs freqüentats pels civils israelians com centres comercials , restaurants i les xarxes de transport públic . |
|||
En resposta als atacs suïcides de les organitzacions armades palestines , les autoritats israelianes van posar en pràctica els assassinats extrajudicials contra dirigents palestins vinculats a activitats terroristes , familiars dels mateixos i civils pròxims . Aquestes morts són conegudes pels israelians com assassinats selectius , un eufemisme popularitzat per alguns mitjans de comunicació , i que , en opinió dels seus crítics , constitueixen una violació de la Convenció de Ginebra, que assenyala en el seu punt 1d que aquest tipus de crims " són i es mantindran prohibits en qualsevol temps i lloc les execucions , sense previ judici d'una cort oficialment constituïda i assumint totes les garanties judicials reconegudes com a indispensables en els països civilitzats " . Aquest article s'aplica a tota persona que " no prengui part activa en les hostilitats , incloent membres de forces armades que hagin abandonat les seves armes" i aquelles persones "fora de combat per malaltia , ferides , detenció o qualsevol altra causa " . No obstant això , Israel argumenta que els objectius seleccionats i abatuts són part activa en les hostilitats , ja que són els planificadors o instigadors d'activitats terroristes dins del territori israelià . Cal assenyalar que aquest tipus d'assassinat extrajudicial ha provocat baixes civils que res tenien a veure amb la lluita armada , i que per això ha hagut desenes d'objectors de consciència en l'exèrcit israelià . |
|||
El 2006 , la situació és ambivalent : per una banda s'ha completat el Pla de retirada unilateral israeliana de la franja de Gaza , la qual cosa , lluny de calmar la situació , ha agreujat els atacs terroristes des de la Franja de Gaza amb coets Qassam contra les poblacions frontereres israelianes com Sederot . D'altra banda , Israel manté el control fronterer , el que dificulta els viatges a l' exterior dels palestins , i vigila de forma estricta el moviment entre les ciutats palestines (hi ha desplegats més de 90 punts de control a les carreteres ) . Els palestins no residents a Jerusalem tampoc poden ingressar a la ciutat . Per la seva banda, Israel no només manté , sinó que amplia constantment els assentaments de colons israelians a Cisjordània , la qual cosa segueix sent font de conflictes . |
|||
==Vegeu també== |
==Vegeu també== |
||
Revisió del 04:15, 8 nov 2013
| Conflicte araboisraelià | |||
|---|---|---|---|
  | |||
| Tipus | Intifada | ||
| Data | 28 setembre 2000 – 8 febrer 2005 | ||
| Lloc | Palestina | ||
| Estat | Cisjordània i territoris ocupats per Israel | ||
| Resultat | Rebel·lió sufocada.
| ||
| Bàndols | |||
| |||
| Comandants | |||
| |||
| Baixes | |||
| |||
| Cronologia | |||
Mandat Britànic de Palestina (1920-1948) | |
Pogrom de Jerusalem (1920) · Disturbis palestins (1929) · Revolta àrab (1936-39) · Guerra Civil (1947-48) | |
Israel (1948 - actualitat) | |
Guerra arabo-israeliana (1948) · Crisi de Suez (1956) Guerra dels Sis Dies (1967) · Guerra de desgast (1967-1970) · Guerra del Iom Kippur (1973) | |
Operació Litani (1978) · Primera Guerra del Líban (1982-1985) · Conflicte del sud del Líban (1985-2000) · Segona Guerra del Líban (2006) | |
Primera intifada (1987-93) · Segona intifada (2000-05) Plom Fos (2008-09) · Flotilla de Gaza (2010) · Columna de Núvol (2012) · Marge Protector (2014) · Onada de violència (2015) · Esplanada de les Mesquites (juliol 2017) · Jerusalem capital (desembre 2017) · Frontera de Gaza (2018) · Crisi de maig de 2021 (2021) · Guerra entre Israel i Hamàs (2023-2024) | |
Altres | |
La Segona intifada és el nom donat a la rebel·lió palestina que representà un periode de violència intensificada entre palestins i israelians entre els anys 2000 i 2005. El nombre de morts es calcula en un miler d'israelians i 3000 palestins, molts dels quals civils.
S'anomena Intifada del-Aqsa , o Segona Intifada , a l'onada de violència que es va iniciar a partir del 29 de setembre de 2000 als territoris palestins i Israel .
Al setembre de 2000 , en ple debat sobre el futur de Jerusalem durant la cimera de Camp David , el llavors líder de l'oposició israeliana , Ariel Sharon , va visitar la zona exterior del recinte de la Cúpula de la Roca i la mesquita d'Al - Aqsa , amb el permís del cap de la seguretat israeliana a Cisjordània . Aquesta visita , interpretada com una gravíssima provocació per part de la població palestina , va provocar alguns incidents i xocs entre aquests i les forces de seguretat , encara que cap d'ells de gravetat .
Tanmateix , al dia següent, durant la pregària del divendres i amb la tensió entre ambdues poblacions en augment , centenars de joves musulmans van apedregar des de l'Esplanada de les Mesquites als fidels jueus congregats davant el Mur . La policia israeliana va disparar usant foc real , matant a set palestins , estenent els incidents per tota la part àrab de Jerusalem . S'ha vingut sostenint que la Segona Intifada es va iniciar arran d'aquests fets , encara que una comissió internacional realitzada a aquest efecte , l'anomenada Comissió Mitchell , va descartar aquesta possibilitat , assegurant que la violència palestina hagués esclatat de qualsevol forma com a producte de la negativa de Iàssir Arafat d'acceptar les propostes israelianes de Camp David . En concret , Bill Clinton i Ehud Barak , llavors primer ministre d'Israel , van proposar un seguit de concessions que no van ser acceptades pel " rais " palestí , en no contemplar el dret de retorn dels refugiats palestins , dret reconegut per l'ONU el 1948 i principal motiu del naixement de l'OAP . La negativa d'Arafat va provocar la reacció de la població palestina dels territoris ocupats en resposta a la proposta dels dos presidentes.1
Com a resposta a aquest atac , i al cada vegada més deteriorat i empantanegat procés de pau , Israel va ocupar de nou alguns dels territoris que havia alliberat durant hores o setmanes . En aquesta intifada , es va començar a generalitzar l' ús de les bombes suïcides . Els blancs d'aquests atacs suïcides van ser llocs freqüentats pels civils israelians com centres comercials , restaurants i les xarxes de transport públic .
En resposta als atacs suïcides de les organitzacions armades palestines , les autoritats israelianes van posar en pràctica els assassinats extrajudicials contra dirigents palestins vinculats a activitats terroristes , familiars dels mateixos i civils pròxims . Aquestes morts són conegudes pels israelians com assassinats selectius , un eufemisme popularitzat per alguns mitjans de comunicació , i que , en opinió dels seus crítics , constitueixen una violació de la Convenció de Ginebra, que assenyala en el seu punt 1d que aquest tipus de crims " són i es mantindran prohibits en qualsevol temps i lloc les execucions , sense previ judici d'una cort oficialment constituïda i assumint totes les garanties judicials reconegudes com a indispensables en els països civilitzats " . Aquest article s'aplica a tota persona que " no prengui part activa en les hostilitats , incloent membres de forces armades que hagin abandonat les seves armes" i aquelles persones "fora de combat per malaltia , ferides , detenció o qualsevol altra causa " . No obstant això , Israel argumenta que els objectius seleccionats i abatuts són part activa en les hostilitats , ja que són els planificadors o instigadors d'activitats terroristes dins del territori israelià . Cal assenyalar que aquest tipus d'assassinat extrajudicial ha provocat baixes civils que res tenien a veure amb la lluita armada , i que per això ha hagut desenes d'objectors de consciència en l'exèrcit israelià .
El 2006 , la situació és ambivalent : per una banda s'ha completat el Pla de retirada unilateral israeliana de la franja de Gaza , la qual cosa , lluny de calmar la situació , ha agreujat els atacs terroristes des de la Franja de Gaza amb coets Qassam contra les poblacions frontereres israelianes com Sederot . D'altra banda , Israel manté el control fronterer , el que dificulta els viatges a l' exterior dels palestins , i vigila de forma estricta el moviment entre les ciutats palestines (hi ha desplegats més de 90 punts de control a les carreteres ) . Els palestins no residents a Jerusalem tampoc poden ingressar a la ciutat . Per la seva banda, Israel no només manté , sinó que amplia constantment els assentaments de colons israelians a Cisjordània , la qual cosa segueix sent font de conflictes .