[go: nahoru, domu]
Viquipèdia

Albertina Carri

Albertina Carri (Buenos Aires, 1973) és guionista, productora, directora de cinema i artista audiovisual argentina.[1]

Plantilla:Infotaula personaAlbertina Carri

(2008) Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement1973 Modifica el valor a Wikidata (50/51 anys)
Buenos Aires (Argentina) Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupacióguionista, directora de cinema, actriu Modifica el valor a Wikidata
Participà en
200558è Festival Internacional de Cinema de Canes Modifica el valor a Wikidata
IMDB: nm0140337 Allocine: 126918 Allmovie: p367353 TMDB.org: 106779 Modifica el valor a Wikidata

Biografia

modifica

Albertina Carri és filla de Roberto Carri, sociòleg i assagista argentí i fundador de les "Cátedras Nacionales",[2] i que juntament amb la seva esposa Ana María Caruso (mare de Albertina) militaven en l'organització Montoneros..[3][4] El 24 de febrer de 1977, els seus pares van ser segrestats per l’última dictadura cívico-militar argentina (1976-1983) i desapareguts pel terrorisme d'Estat imposat per aquesta, quan Albertina tenia 4 anys d'edat.[5][6]

Sobre el seu record d'aquest fet va declarar:

« La recordo com una pel·lícula. No la recordo amb angoixa, sinó com una cosa que li va passar a un altre. Arribava a la meva casa amb la meva germana mitjana, Paula. Era de dia, i venien unes actuacions a tota velocitat. Paula em va agarrar del braç, perquè es va adonar que venien a buscar-nos, comencem a córrer, ens ensopeguem, ens van agarrar dels braços. Paula li va donar puntades al tipus, el va trepitjar, el va mossegar, es va deixar anar, es va ficar a la casa i jo em vaig quedar aquí fora. Després, la meva memòria salta a quan ens portaven en l'auto, que la meva germana cridava i deia que en l'altre auto estava mamà, i un dels tipus deia que no, que callés, i les meves dues germanes ploraven i jo no entenia per què ploraven. Vaig preguntar on ens portaven i em van dir «amb els teus avis», i a mi em va donar una alegria bàrbara, perquè es venia el «malcriadismo»."[7] »

Respecte dels records dels seus pares va dir:

« "No me’n recordo gaire dels meus pares. No tinc referències de mi abans ni després. Jo em vaig criar en aquesta absència, envoltada de relats, coses que vaig escoltar, fotos… Les meves germanes sempre els van tenir molt presents i van insistir molt a sostenir la seva presència. [...] Hi ha records que ja no sé si són ficció, hi ha coses que crec recordar-me’n però no sé si les vaig viure o si les vaig construir a partir d'aquesta absència tan espessa i dolorosa."[7] »

Després del segrest, Albertina i les seves dues germanes es van anar a viure al departament dels seus avis, a Barri oNorte. Durant tot aquest any van intercanviar correspondència amb els seus pares en captivitat, fins que van perdre el contacte. En l'estiu de 1978-1979, es van mudar amb les seves germanes al camp amb uns oncles. Aquests feliços anys rurals li van inspirar el llargmetratge La rabia (de 2008). Als 10 anys va tornar a Capital i va anar a un col·legi de monges. Va estudiar la carrera de Lletres un parell d'anys. En un viatge a París es va enamorar d'un noi francès, amb qui es va casar. Un any després es va divorciar.[7]

A l'agost de 2005, Albertina Carri va conèixer a la periodista i activista Marta Dillon, amb qui es va casar i ―amb l'ajuda del seu amic en comú, el dissenyador gràfic Alejandro Ros― va tenir un fill, Furio Carri Dillon Ros,[8]que va ser el primer inscrit a l'Argentina amb triple filiació del seu pare Alejandro Ros i dues mares, Albertina Carri i Marta Dillon..[9][7][10] El matrimoni amb Marta Dillon va durar fins 2015.[11][10]

Activitat professional

modifica

Als 19 anys va estudiar per guionista a la FUC Fundación Universidad del Cine de Buenos Aires. s va exercir diversos anys com a directora de fotografia de diversos directors. En 1998 va començar a treballar en la seva òpera prima, anomenada No quiero volver a casa que es va estrenar en el 2000 i va ser seleccionada per a ser exhibida en els festivals de Rótterdam, Londres i Viena, entre altres.[12]Ha fet diversos rols dins de la seva activitat de cineasta, exercint de càmera, muntatge i productora d'algunes de les seves pel·lícules.

La seva incursió en les tècniques d'animació van donar com a resultat els curtmetratges Aurora (2001) y Barbie también puede estar triste (2001).Aquesta última ficció, pornogràfica, va ser distingida com a millor pel·lícula estrangera al Nova York Mix Festival.

El seu segon llargmetratge, Los rubios (2003)[13][14][15] a va destacar entre els millors directors de la seva generació. Va ser estrenat comercialment als Estats Units i Espanya després de recórrer els festivals de Locarno, Toronto, Gijón, Rótterdam i Göteborg, i va rebre els premis Del Públic i Millor Pel·lícula Argentina (BAFICI), Millor Nou Director (Las Palmas – Canàries) i Millor Pel·lícula (L’alternativa – Barcelona). També va rebre tres premis Clarín: Millor Actriu, Millor Documental i Millor Música. Aquesta pel·lícula, segons Julián Gorodischer, es defineix «com un reality xou sobre la memòria» i s'afirma que va marcar un abans i un després en la manera de representar a les víctimes del terrorisme d'Estat.[13][15][16]El film tracta sobre les memòries de la directora respecte dels seus pares i es val de fragments, fantasies, relats, fotos i fins a ninots Playmobil en un relat que enfoca al passat i es projecta en el present. Un equip de filmació que per moments apareix en càmera i una actriu completen la construcció de l'univers fracturat en què la protagonista descobreix una vegada i una altra l'impossible de la memòria.[17][18]

Géminis (2005), el seu tercer llargmetratge, va ser presentat en la Quinzena de Realitzadors del Festival Internacional de Cinema de Canes i va ser estrenat comercialment a nivell nacional i internacional.[19][20][21]En una típica família argentina de classe alta el fill major arriba d'Espanya per a casar-se enfront dels orgullosos ulls dels seus pares, la qual cosa revelarà la fragilitat de l'immaculat ordre que es creia existent. Diego Batlle, del diari La Nación, va ressaltar que “més enllà dels apuntats vaivens dramàtics i interpretatius, Carri aconsegueix amb "Géminis" un important salt qualitatiu en termes de solidesa narrativa”.”.[22] Diego Lerer, del diari Clarín, va concloure que Carri “s'allunya de l'estereotip realista per a exercitar en el drama estilitzat, ficant-se en la intensitat de les pulsions, però sempre des d'una distància, si es vol, acadèmica.”[23] i Josefina Sartora, de la web cineismo.com, va criticar que “alguns detalls fan soroll: la llarga escena en què els germans estan drogats, un gruixut acudit televisiu i un final que cau en picada al buit amb explicacions innecessàries. També hauria estat interessant aprofundir la línia de la gelosia del tercer germà, insinuats en un moment clau del film.”[24]

El seu llargmetratge, La rabia (2008), ha estat guardonat amb dos premis FIPRESCI a l'Havana i Transsilvània; amb la distinció a Millor Director al Festival Internacional del Nou Cinema Llatinoamericà de l'Havana i les distincions a Millor Director i Millor Actriu en el Festival de Monterrey.[13][25][26]

El 2009 va guanyar el premi a la trajectòria Luna de Valencia, del Festival Cinema Jove, realitzat a València.[27][28]

Juntament amb Marta Dillon va fundar en 2010 la productora Torta (que en lunfardo significa “lesbiana”), amb la qual van produir una sèrie de quatre documentals anomenada La Bella Tarea, sobre els drets de les dones en el part, sobre les diferents maneres de parir i sobre com la corporació mèdica es va apropiar d'aquest procés fisiològic, que es va passar a partir del 28 de setembre de 2012 per Canal 9.[29]

Durant l’any 2011 Carri ha realitzat Partes de lengua, una videoinstal·lació pel Museo del Libro y de la Lengua; que és una obra que reflexiona sobre la llengua materna com a llengua de la conquesta i la problemàtica que enfronta el territori argentí enfront de les llengües originàries, la tradició oral i la tradició escrita convivint en tensió.

En 2012 Carri i Dillon van realitzar el programa Visibles, que la seva emissió per televisió a la Terra del Foc va ser afavorida pel govern d'aquesta província.[30] que consta d'unes sis hores de durada realitzades en Alta definició, amb convidats i convidades diversos ―Mauro Cabral, Fito Páez, Liniers, Mariela Muñoz, Fabiana Tron, i altres― i amb curts d'animació per a cada capítol, més un glossari també animat i informes periodístics. Conduït per Diego Trerotola i Lisa Kerner, va ser produït per Carri, Marlene Wayar, Ariel Di Paola i altres..[31]

 
Albertina Carri el 2012

En 2012, ambdues van guanyar un concurs per a fer una sèrie de ficció en prime time (horari central de televisió). Carri va declarar: «Això ens té molt entusiasmades, perquè ja teníem ganes d'una mica de fantasia». Van realitzar llavors la reeixida minisèrie 23 pares, de 13 capítols (emesa entre setembre i desembre de 2012)..[32][33]

Des del 2013 és la directora artística d’ Asterisco, un festival internacional de cinema LGBTIQ, que es realitza durant una setmana a la Ciutat de Buenos Aires.[34]

Durant l'any 2015 Carri va muntar la mostra Operación fracaso y el sonido recobrado, al Parque de la Memoria de Buenos Aires,[35][36]una mostra que va constar de cinc videoinstal·lacions, en diferents formats: sonors, escultòrics i projectats, que formaven un corpus reflexiu i intimista sobre la memòria i les seves múltiples maneres de ser invocada.[14][37] L'obra consistia en una experiència audiovisual referida a la memòria, i que apuntava a convertir les memòries de les experiències traumàtiques, sofertes per les víctimes del terrorisme d'Estat, en una experiència sensible.[38]

Filmografia

modifica

Com a directora

modifica

Com a guionista

modifica

Com a productora

modifica

Equip tècnico

modifica
Càmara
modifica
Muntatge
modifica
  • 2001: Aurora (curtmetratge)
Assistent de càmera
modifica

Llibres publicats

modifica
  • 2007: Los Rubios: cartografía de una película.[39][40]

Sèries de televisió

modifica

Articles

modifica
  • 2015: Investigación del cuatrerismo, Roberto Carri: Obras completas.[43]

Referències

modifica
  1. ↑ «Albertina Carri: cineasta de la incomodidad» (en francès). cinémas d'Amérique latine. [Consulta: 20 abril 2016].
  2. ↑ Fundador de las "Cátedras Nacionales" Robertobaschetti.com
  3. ↑ «Albertina Carri y Marta Dillon: retrato de una nueva familia» (en castellà). Rolling Stone, 13-08-2010. Arxivat de l'original el 5 de maig de 2016. [Consulta: 22 abril 2016].
  4. ↑ Tarcus (director), Horacio. Diccionario biográfico de la izquierda argentina.. Buenos Aires: Emecé Editores S.A., 2007, p. 120-121. ISBN 978-950-04-2914-6. 
  5. ↑ «Albertina Carri: “La ausencia es un agujero negro”», artículo en el diario La Nación (Buenos Aires) del 23 de abril de 2003. Consultado el 18 de febrero de 2010.
  6. ↑ Desaparecidos
  7. ↑ 7,0 7,1 7,2 7,3 «Albertina Carri y Marta Dillon: retrato de una nueva familia», article de Pablo Plotkin a la revista Rolling Stone (Buenos Aires) del 12 d’agost de 2010.
  8. ↑ «Albertina Carri y Marta Dillon: retrato de una nueva familia» (en castellà). Rolling Stone, 13-08-2010. Arxivat de l'original el 5 de maig de 2016. [Consulta: 22 abril 2016].
  9. ↑ «El derecho de un niño a ser lo que realmente es». Página/12, 14-07-2015 [Consulta: 22 abril 2016].
  10. ↑ 10,0 10,1 Peuscovich, Stephanie. «Marta Dillon: "Siempre imaginamos tener a Furio con un donante conocido"». Perfil. [Consulta: 20 febrer 2020].
  11. ↑ «La onda expansiva». [Consulta: 20 febrer 2020].
  12. ↑ «No quiero volver a casa» (en alemany). Viennale, 2000. [Consulta: 20 abril 2016].
  13. ↑ 13,0 13,1 13,2 «Entevista a Albertina Carri» (en castellà). laFuga, 2008. [Consulta: 20 abril 2016].
  14. ↑ 14,0 14,1 «A las patadas» (en castellà). Radar. Página/12, 18-10-2015. [Consulta: 20 abril 2016].
  15. ↑ 15,0 15,1 «Esa rubia debilidad» (en castellà). Radar. Página/12, 19-10-2003. [Consulta: 20 abril 2016].
  16. ↑ «Review: ‘The Blonds’» (en anglès). Variety, 12-05-2003. [Consulta: 21 abril 2016].
  17. ↑ Cineísmo Acceso 1-7-2010
  18. ↑ Diego Lerer Arxivat 2016-12-14 a Wayback Machine.:La fábula de la reconstrucción
  19. ↑ «Review: ‘Gemini’» (en anglès). Variety, 03-05-2005. [Consulta: 21 abril 2016].
  20. ↑ «Día consagratorio para Carri» (en castellà). La Nación, 20-05-2005. Arxivat de l'original el 2016-05-09. [Consulta: 22 abril 2016].
  21. ↑ «"Quincena de los Realizadores” del Festival de Cannes en Buenos Aires (Sala Leopoldo Lugones / 19 de marzo - 1° de abril)» (en castellà). Embajada de Francia, 23-10-2007. Arxivat de l'original el 6 de maig de 2016. [Consulta: 22 abril 2016].
  22. ↑ Historia provocativa trabajada con rigor Arxivat 2016-01-26 a Wayback Machine. lanacion.com, 9 de junio de 2005
  23. ↑ Lazos de familia clarin.com, 9 de junio de 2005
  24. ↑ Geminis cineismo.com
  25. ↑ «Review: ‘La Rabia’» (en anglès). Variety, 15-02-2008. [Consulta: 20 abril 2016].
  26. ↑ «“La rabia” de Albertina Carri gana en el 4° Festival de Cine de Monterrey» (en castellà). Cinencuentro, 25-08-2008. [Consulta: 22 abril 2016].
  27. ↑ «24 Cinema Jove de Valencia (7): Albertina Carri» (en castellà). encadenados, 30-06-2009. [Consulta: 21 abril 2016].
  28. ↑ «La directora argentina Albertina Carri, homenajeada en España». El Sol, 25-05-2009 [Consulta: 21 abril 2016]. Arxivat 2016-04-27 a Wayback Machine.
  29. ↑ «Escrito en el cuerpo: “23 pares”, la serie de Albertina Carri sobre un laboratorio genético», artículo de Marina Yuszczuk en el diario Página/12 (Buenos Aires) del 23 de septiembre de 2012. Consultado el 17 de marzo de 2013.
  30. ↑ ««Arranca un nuevo ciclo de diversidad sexual»». diario Ushuaia Noticias., 19-10-2012. Arxivat de l'original el 28 d'abril de 2016. [Consulta: 17 juny 2016].
  31. ↑ «Proyeccion de la serie LGTBI “Visibles”» Arxivat 2016-05-09 a Wayback Machine., artículo en la revista Wipe del 10 de octubre de 2012. Consultado el 17 de marzo de 2013.
  32. ↑ Toda la miniserie 23 pares Arxivat 2012-12-04 a Wayback Machine. en el sitio web de CDA (Contenidos Digitales Argentinos).
  33. ↑ «23 Pares: Identidades, amor y genética» (en castellà). clarin.com. [Consulta: 27 novembre 2012].
  34. ↑ «Putos hubo siempre» (en castellà). Revista Anfibia, 13-08-2013. [Consulta: 20 abril 2016].
  35. ↑ «Operación fracaso y el sonido recobrado». Goethe Institut. [Consulta: 22 abril 2016].
  36. ↑ «Albertina, o el tiempo recobrado» (en castellà). Informe escaleno, 01-11-2015. Arxivat de l'original el 9 de maig de 2016. [Consulta: 26 abril 2016].
  37. ↑ «Nada desaparece sin dejar huella» (en castellà). Revista Ñ, 17-09-2015. [Consulta: 20 abril 2016].
  38. ↑ «Muestras: “Operación fracaso y el sonido recobrado”, de Albertina Carri» (en castellà). losinRocks, 17-11-2015. Arxivat de l'original el 28 d'abril de 2016. [Consulta: 21 abril 2016].
  39. ↑ Los Rubios: cartografía de una película. Ediciones Gráficas Especiales, 2007. ISBN 978-9870524779 [Consulta: 22 abril 2016]. 
  40. ↑ «El libro de ésta» (en castellà). Página/12, 23-03-2007. [Consulta: 22 abril 2016].
  41. ↑ «23 Pares: Identidades, amor y genética» (en castellà). Revista Ñ, 28-09-2012. [Consulta: 22 abril 2016].
  42. ↑ «Parirás con placer» (en castellà). Página/12, 31-10-2014. [Consulta: 22 abril 2016].
  43. ↑ Obras completas. Biblioteca Nacional, 2015. ISBN 978-987-728-059-3 [Consulta: 26 maig 2016].  Arxivat 2016-06-29 a Wayback Machine.

Enllaços externs

modifica
 
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Albertina Carri
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Albertina_Carri&oldid=33992139»