Eormenred
Eormenred (mort abans del 664) era membre de la família reial del Regne de Kent, descrit com a rei en alguns textos. No hi ha cap evidència contemporània d'Eormenred, però és esmentat en hagiografies més recents, i la seva existència és considerada possible pels estudiosos.[1]
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | segle VII  |
| Mort | segle VII (<664) |
| Activitat | |
| Ocupació | monarca |
| Família | |
| Família | Oiscingues |
| Cònjuge | Oslafa |
| Fills | Æthelbert, Æthelred of Kent, Domne Eafe |
| Pares | Eadbald de Kent i Emma d'Austràsia |
| Germans | Eorcenberht Eanswith |
A la Llegenda reial de Kent, Eormenred és descrit com a fill d'Eadbald, que fou Rei de Kent del 616 al 640, i la seva segona muller Emma, que podria haver sigut una princesa franca.[1] "Eormenred" és un nom d'origen franc, així com el seu germà, Eorcenberht.[1] Abans de la mort del seu pare, Eormenred es casà amb Oslava amb qui tingué com a mínim quatre fills, possiblement cinc: dos fills, Æthelred i Æthelberht, i dues filles, Domne Eafe i Eormengyth. Eormenburh podria ser una filla més, o un altre nom per a Domne Eafe.[2]
Després de la mort del seu pare, Eorcenberht ascendí al tron. La descripció d'Eormenred com a rei pot indicar que va governar conjuntament amb el seu germà o, alternativament, que mantingué una posició subordinada tot i ostentar el títol de "rei". Va morir abans que el seu germà, i es diu que deixà els seus dos fills, a cura d'Eorcenberht. Tanmateix, després de la mort d'Eorcenberht, el seu fill i successor Egbert va disposar l'assassinat d'aquests potencials rivals al tron, qui més tard foren considerats sants. Domne Eafe no fou morta, i rebé donacions de terres subsegüentment a Thanet per Egbert per a fundar un monestir, com a penitència per l'assassinat dels seus germans.[1] S'afirma que aquesta terra pertanyia anteriorment a Eormenred.[2]
Notes
modifica- ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 S. E. Kelly, "Eorcenberht", Oxford Dictionary of National Biography
- ↑ 2,0 2,1 Mary Dockray-Miller, Motherhood and mothering in Anglo-Saxon England, p.19