La farigola, timó, timonet, tomell o Thymus vulgaris és un subarbust de la família de les labiades. S'anomena «farigola» en part del català oriental, del llatí vulgar ferricula, mentre que en català occidental i comarques limítrofes de l'oriental s'anomena «timó», del llatí culte thymus.[1] A Cadaqués se'n diu "frígol". A les Balears se'n diu «frígola» i a Menorca també «tem». «Tomello» és més propi del País Valencià, encara que és mes habitual “Timó” o “Timonet”.[2] És un dels condiments tradicionals de la cuina mediterrània. Pot arribar a fer formacions vegetals de tipus matollar, timonedes de les contrades mediterrànies, de l'estatge montà i, fins i tot, subalpí.[3] Es distribueix per tot el Mediterrani i, de forma secundària, s'estén per altres zones europees. S'utilitzen les summitats florides dessecades com a remei.
És una mataperenne aromàtica de fins a 30-40 cm d'alçada. L'arrel és axonomorfa. Té les tiges llenyoses i pubescents (amb pèls curts i suaus). La textura de les fulles és herbàcia. Són fulles d'un color verd apagat per l'anvers i d'un color blanquinós pel revers, ja que està cobert de pèls blancs. Fan a tot estirar 1 cm de llarg incloent-hi el pecíol. Són fulles simples, amb el limbe lanceolat, revolutes (semblen més estretes perquè l'ambient sec fa que els marges quedin doblegats cap al revers) i tenen una nervadura pennada. La inserció de les fulles a la tija és subsèssil, és a dir, tenen un pecíol molt petit, i la seva disposició és decusada. Les flors es troben en inflorescències cimoses en glomèrul. Són hermafrodites. Tenen 5 sèpals soldats (és gamosèpala) i 5 pètals soldats (és gamopètala). La corol·la és bilabiada: el llavi superior, escotat, i l'inferior subdividit en tres lòbuls divergents, i és de color rosa o blanca. L'androceu és constituït per 4 estams lliures entre si però soldats a la corol·la. El gineceu és format per 2 carpels soldats i té l'ovari súper. Els fruits són núcules. La collita s'efectua durant la floració, del març al juny.
La farigola és originària de la zona mediterrània occidental i creix espontàniament al centre d'Europa, als Països Balcànics i del Caucas; la planta es cultiva a l'Europa central i meridional, Àfrica oriental, Índia, Turquia, Israel-Palestina, Marroc i a l'Amèrica del Nord. Els principals estats productors són Espanya, Marroc, França, Bulgària i Hongria.[4]
Els antics egipcis utilitzaven la farigola barrejada amb altres ingredients per a embalsamar els morts. A l'antiga Grècia la utilitzaven com a perfum durant els banys i la cremaven com a encens als temples, creient que la farigola era una font de valor, és per això que també la cremaven davant l'altar dels déus. Es pensava que l'extensió de la farigola per Europa era gràcies als romans, ja que l'utilitzaven per a purificar els espais i donar un sabor aromàtic al formatge i als licors. Durant l'edat mitjana, es posava sota els coixins per agafar el son i protegir-se de malsons. En aquest període, les dames brodaven la figura d'aquesta planta en les vestidures dels cavallers i guerrers puix que es considerava que donava valor al portador. La farigola també s'utilitzava com a encens i es posava sobre els fèretres durant el funeral perquè se suposava que assegurava el pas a la pròxima vida.[5]
Al·lèrgiques-dermatològiques. La farigola té un potencial de sensibilització dèbil, per això pot produir reaccions d'hipersensibilitat o dermatitis per contacte en ocasions puntuals.
A més d'aquestes reaccions adverses, s'han recollit en la base de dades FEDRA (Farmacovigilància Espanyola, Dades de Reaccions Adverses) del Sistema Espanyol de Farmacovigilància altres possibles reaccions encara que no s'ha demostrat una relació causa-efecte amb la farigola:
En dosis normals el seu ús no té gens de toxicitat. S'ha de vigilar quan es fa ús de l'oli essencial, que no haurà d'emprar-se mai en cas d'embaràs, úlcera o problemes cardíacs. Un ús elevat d'aquest oli, pel seu contingut en timol, pot produir hipertiroïdisme o intoxicació, per irritació de l'aparell digestiu.
S'ignora si els components de la farigola, en administrar-la en dosis superiors a les utilitzades en alimentació, són excretades en quantitats significatives amb la llet materna, i si això pogués afectar el nadó. Es recomana suspendre la lactància materna o evitar l'administració d'aquesta substància.[6]
La farigola s'utilitza en la cuina com a condiment. És un ingredient bàsic en la cuina catalana, espanyola, francesa, grega, italiana, libanesa, persa, portuguesa, líbia, síria i turca. També és molt emprada en la cuina àrab i caribenya.
La farigola s'utilitza sovint per a condimentar la carn, l'estofat i per a la sopa.
Encara que sigui saborosa no hi domina i es barreja bé amb altres herbes i espècies.
La mel de farigola és una de les més apreciades en el mercat i és un dels tipus que pot arribar a ser considerada, si la proporció del seu pol·len és suficient, mel monofloral.
Timonet a AlcoiInfusió: concentrada a l'1-3% (10-30 g per litre) per prendre per via oral, o concentrada al 5-15% per a posar al bany com a efectes sedants.
Oli essencial: 0,2-2g per presa, 2-3 g al dia com a màxim. No és convenient fer esbandides massa concentrades o durant massa temps. L'oli essencial també serveix per a diluir-lo en oli d'ametlles dolces i per a preparar liniments que s'apliquen per via externa.
Extracte fluid: 30-40 gotes, diverses vegades al dia, dissolt en tisana.
Xarop: es prepara amb 30 g d'extracte fluid, 15 cc d'alcohol de vi i 150 cc de xarop simple. Es pren en dosis d'una o dues cullerades de cafè, diverses vegades al dia.[5]
Antigament, els pobles que vivien a la zona de la costa mediterrània van esbrinar ben de pressa totes les virtuts de la farigola en l'àmbit medicinal, que van acabar atribuint propietats màgiques a la planta, utilitzant-la per tota mena de rituals, amulets protectors i teràpies alternatives. Avui en dia, encara hi ha qui creu que té propietats com a talismà protector de la salut i que combat les ”energies negatives”.[7]
↑ 4,04,14,2Cañigueral, Salvador. Plantas Medicinales y Drogas Vegetales para infusión y tisana. Ed 1998 OEMF Internacional srl. ISBN 8870762165
↑ 5,05,1Dr. Berdonces i Serra. Gran Enciclopedia de las Plantas Medicinales. Ediciones Tikal ISBN 843058496X
↑ 6,06,16,2Consejo General de Colegios Oficiales de Farmacéuticos. Catálogo de plantas medicinales. 2009a ed.. CGCOF. Madrid, 2009. ISBN 2910010541388.
