Fagocitosi: diferència entre les revisions

S'inicia amb l'adheció de cèl·lules a l'[[endoteli]] vascular. Les cèl·lules aniranalaniran al lloc de l'amenaça. Aquestes són cèl·lules especialitzades, que poden ser Màcròfags o [[linfòcit|linfòcits]]. Ells mateixos seran estimulats per què produeixin citoquines (IL-1, TNF, IFN)

AquestaLa [[quimiotaxi]] és una etapa de reclutament i mobilització dels leucòcits al teixit o zona lesionada a través d'interaccions cel·lulars. A través d'unions moleculars de baixa afinitat entre receptors en les [[selectina|selectines]] i els leucòcits sobre la superfície endotelial (selectina E i selectina P, per exemple), el fagòcit s'adhereix lleument a la superficie de l'endoteli (prèviament activat per les citocines).

Els leucòcits així adherits, són empesos pel flux sanguini laminar en direcció del corrent sanguini. Mentre que el fagocit es desenganxa de les interaccions corrent-amunt, els seus lligands de membrana s'uneixen a corrent-avall a noves selectines. El resultat és un moviment net a través de la superficie endotelial. Les molècules d'adhesió vascular (VCAM-1) presents a l'endoteli són unes altres molècules que participen en aquesta mobilització, que els seus lligands corresponents mostren preferència pels linfòcits[[Limfòcit T|limfòcits T]] i [[eosinòfil|eosinòfils]].

Arribarà un moment que, amb la presència i l'activació de [[quimiocina|quimiocines]], els fagòcits mobilitzants estableixen interaccions intercel·lulars de gran afinitat amb l'endoteli per mitjà d'[[integrina|integrines]] i altres [[lligand|lligands]] endotelials. En especial les molècules endotelials LFA-a, CR3 i VLA-4 s'adhereixen a lligands específics sobre els fagocits, entre ells VCAM-1 i ICAM-1. Les proteïnes inflamatòries com el TNF i la IL-1, són les encarregades de regular l'expressió d'aquests lligands sobre la superficie del fagòcit.

A partir d'aquí, els fàgocits, atrets pel gradient de concentració de les quimiocines, travessen l'[[epiteli]] vascular cap al focus d'[[infecció]] patògena.

Trobarem que molts altres fagòcits i receptors de sobre la membrana dels leucòcits actuen com a mecanisme d'adhesió sobre els microorganismes, sigui sobre [[Opsonització|opsonines]] del sistema inmune de l'hospedador com productes microbiants específics.

* Receptors de manosa[[mannosa]]: El receptor de la manosamannosa té molta afinitat pels components que contenen manosamannosa presents en les [[glicoproteïna|glicoproteïnes]] i [[glicolípid|glicolípids]] de les parets cel·lulars microbianes.

* També trobem els [[receptor Scavenger|receptors ScanvengerScavenger]] que s'uneixen directament a molècules de [[Lipoproteïnes de baixa densitat|LDL]] modificades i a microorganismes.

* Trobarem el [[CD14]] que és un lligand amb preferència específica als [[lipopolisacàrid|lipopolisacàrids]] presents en certs bacteris i està associat a un receptor de tipus Toll.

* Un receptor recentment descobert és la transmembrana de set hèlix d'alfa que, la seva funció principal està associada a senyals de certs [[pèptid|pèptids]] microbiants i a senyals de quimiocines.

Sabem que, la unió a receptors d'adherència promou senyals de comunicació intracel·lular que sorgeixen en la [[Gastrulació#Invaginació|invaginació]] de la membrana del fagòcit rodejant al receptor i el seu lligand patogènic. Al rodejar per complet el complex receptor-molècula, la membrana s'uneix als seus extrems i allibera a l'interior de la cèl·lula un [[fagosoma]]. Això pot passar en més d'un punt de la membrana cel·lular.

En el [[citoplasma]], quan ja ha arribat el fagosoma, es produeix la seva desintegració, que es pot realitzar a través de diversos mecanismes dependents o independents d'[[oxigen]]. El primer mecanisme, el d'oxigen, es dóna després que rutes que consumeixen oxigen s'hagin activat, que produeix la alliberació de [[Radicals|radicals lliures]] de l'oxigen que són tòxics pels microorganismes. En el segon cas, l'independent d'oxigen, és on intervenen els lisosomes, els quals s'uneixen al fagosoma formant un fagolisosoma i alliberant [[enzim|enzims]] hidrolítics que destruiran l'antígen.

Durant el procés de digestió, trobem una [[vesícula]] que conté desfets o antígens (ja que, aquest no sempre pot ser desintegrat), que ha d'estar fora de la cèl·lula per portar futurs inconvenients. Així que la millor forma per eliminar o desfer-se d'aquests residus és a través de l'[[exocitosi]]. Per entendre millor aquest terme es pot posar un exemple molt clar: quan nosaltres [[Tos|tossim]] el que estem fent és desfer-nos de cèl·lules que contenen un antígen que no podem degradar. Aquestes cèl·lules anteriors són els macròfags alveolars, que quan entra una partícula exògena que no poden degradar es tornen una amenaça pel nostre organisme, per això, el que més ens convé és desfer-nos d'aquestes cèl·lules.