[go: nahoru, domu]

Jump to content

Judicadu de Torres

Dae Wikipedia, s'entziclopedia lìbera.
(Reindiritzadu dae Giuigadu de Torres)
Custu artìculu est iscritu cun sa grafia Limba Sarda Comuna. Abbàida sas àteras bariedades gràficas:

campidanesu · logudoresu · nugoresu

Judicadu de Torres
Judicadu de Torres - Istemma
Judicadu de Torres - Localizatzione
Datos amministrativos
Limbas ufitziales Sardu, Latinu
Limbas chistionadas Limba sarda
Capitale In antis Torres e a pustis Ardara
Polìtica
Forma de Istadu Judicadu sardu
Forma de guvernu Monarchia eletiva, a pustis ereditària, fintzas in lìnia feminina (portadora de tìtulu): sos donnos fondiàrios atribuiant su podere a su Iudex sive rex pro mèdiu de sa Corona de Logu a pustis de unu giuramentu, naradu bannus consensus, espressadu durante s'assemblea bàndida de intronizatzione.
Sa Corona de Logu seberaiat su sutzessore si, a sa morte de su giùighe, non b'esserent erederis designados.
Cabu de Istadu Giùighes de Torres
Nàschida intre su de IX e su de XI sèculos p.C.
Càusa ischirriadura dae s'Impèriu bizantinu
Fine 1259 cun Adelàsia de Torres
Càusa Morte chene erederis de Adelàsia de Torres
Territòriu e populatzione
Territòriu originale Sardigna nord-otzidentale. Deghennoe curadorias: (Flumenargia, Nurra, Romàngia, Coros, Montes, Anglona, Nulauro, Ulumetu, Figulina, Nughedu, Montacuto, Nugor, Nurcara, Caputabbas, Meilogu, Pranarza, Costavalles, Màrghine, Montiferru)
Mannària màssima 6500 km²[1] in su su de XII sèculos
Populatzione pagu prus o mancu 100.000 abitantes in su su de XII sèculos
Economia
Valuta Aragonesa; in impreu fintzas sa genovesa
Resursas Agricoltura, allevamentu, iticoltura
Cummèrtzios cun Paisos mediterràneos, mescamente sa Pisa e sa Gènova
Religione e sotziedade
Religiones prus mannas Catolitzèsimu
Religione de Istadu Catolitzèsimu
Evolutzione istòrica
Istadu antepostu Impèriu bizantinu
Istadu imbeniente Lìberu comunu de Tàtari

Famìlia Doria
Famìlia Malaspina
Judicadu de Arbaree

Su Judicadu o Giuigadu de Torres o de Logudoro fiat unu istadu soberanu e indipendente chi in s'Edade Mèdia tiraiat a totu su chirru norte-otzidentale de Sardigna, incluende sas sub-regiones atuales de su Tataresu, sa Nurra, sa Romàngia, s'Anglona, su Marghine, sa Pianalza, su Montiferru, sa Costera e sa Barbàgia, tochende duncas a sos territòrios de is atuales provìntzias de Tàtari, Terranoa-Tèmpiu, Nùgoro e Aristanis.

Sa capitale est istada a primìtziu Torres, sighida dae Aldara (sede de su palatzu giuigale e de sa crèsia palatina de Santa Maria de su Rennu), e a ùrtimu tramudada a Tàtari.

Giuigados sardos

Sa prima denominatzione de su rennu fiat cudda cuntenta in s'atu de donatzione, iscritu a cara de su 1064 in Aldara (in palactio regis), a contu de su judike Barisone, in ue cumparet sa frasa in renno, quo dicutur ore[2], in su rennu naradu Ore (chi beniat a èssere su Giuigadu de Logudoro). Segundu unos cantos istudiosos, su nùmene de Logudoro diat derivare dae Locus Horim, chi sinnìficat Logu de Horim, faeddu gregu-bizantinu pro "distretu". Su topònimu Horim fiat impitadu dae Giuanne Arca in su De Sanctis Sardiniae[3]..

Su giuigadu de Torres teniat bintiduas curadorias istòricas. Onni curadoria faghiat cabu a unu cabulogu in ue biviat su curadore, chi s'ocupaiat de s'amministratzione locale, peri funtzionarios (majores) chi amministraiant antimes sas biddas.

In s'elencu a suta, s costadu de su nùmene de sa curadoria sunt inditadas sas biddas chi nde faghiant parte:

  • Anglone: Castel Ianuense, Fresanu, Ampurias, Silanos, Orriamanna, Cliaramonte, Gattana, Perfugas, Murtetu, Therco, Setin, M. Furcadu, Cochinas, Nugulei, Martis, Orria Piccinna, Bangius, Laerru, Setin, Gulthi, Billalba, Nursi, Gavazana, Martis
  • Caputabas : Galu agatante si: Thiesi, Cheremule, Bessude, Giave, Cossoine, Putumajore, Padria, Mara; Tzentros ispèrdidos: Cabuabbas, Tailos, Seunis, Rutta, Mogoro, Sustana, Campulongu, Ibilis, Puttupassaris, Acchettas, Burri, Silanos, Alchennero, Suruile, Murtas, Oinu, Modolo, Lauros, Concas, Bonuighinu,
  • Coros : Mavar, Save, Tissi, Usene, Coros, Itir, Caneto , Biosevi, Linthas, Cuca, Nurake Longu , Ochila , Bilikennor , Noale , Ossi , Oliastreto
  • Costa de Addes (Costaval) Galu agatante si: Bonòrva, Rebeccu e Semestene Tzentros ispèrdidos: Addes, Priu (Frius), Terchiddo, Muristene, Truddas, Codes, Sanza Donnigaza, Fraigas
  • Ficulinas : Figulinas , Urieke , Briave, Seve, Muros.
  • Flumenargia : Turres, Portus Turritano, Merki, Setupalme, Ottave, Domosnova, Murusas, Bosove, Legari, Curcas, Ardu, Taverra, Arcave, Lo Ardo, Li Punti, Noi
  • Gisarclu : Ardar, Gisarclu, Guthule
  • Gociani : Isporlathu, Gocilla, Lorzia, Nule, Anela, Gultei, Usolvisi
  • Lerron : Lerron, Pathata, Nuguetu
  • Marghine : Macumeri, Molaria, Bortigale, Silano, Ley, Birore, Gorare, Nuracogomo
  • Meilocu : Galu agatante si: Borutta, Bonnànnaru, Turalva, Siligo, Banari; Tzentros ispèrdidos: Sorres, Frida, Nieddu, Malis, Gonnannor, Bonossa, Scalas, Capula, Biddanoa, Cherchedu, Sea
  • Monteacuto : Castro, Oskeri, Tula, Terkidda, Monti, Nuruvara, Otti
  • Montiverro : Scano, Senariolo, Guruli, Pitinuri, Siete Fuentes
  • Nugor : Nugor, Nurdole, Occana, Orgosolo, Gurthei, Nothule, Locoe, Goltodolfe, Orulù, Toddotana, Sadiri, Ivana
  • Nulabros : Algueri, Lunafras
  • Nurcar : Manassuddas, Minerva, Teclata, Monte Leone
  • Nurra : Palmadula, Alvaru, Fredu, Ussi, Sella, Barage, Nuracati, S. Simplikio, Nurki, Esse, Alvaru, Bionis, Elba
  • Oppia : Oppia, Todorake, Padronu
  • Ozan : Othane, Barani, Cambiroli, Sant'Anastasia
  • Planaria : Bosa, Magomadi, Frussia, Tinnure, Sindia, Corte
  • Plovake : Plovake, Bedas, Cotroniano, Kitarone, Contra, Saccarja, Salvennor, Cea
  • Romanja : Thathari, Quiteri, Silki, Murusas, Ioscar, Canake, Savi, Enene, Tingabu, Bunnari, Scala, Sassalu, Eruli, Uruspa, Gennor, Sorso, Plaiano, Gerito, Taniga, Bosove, Iscalas
  • Sarule : Sarule, Ortillen, Ollin (Oddine), Univeri, Orane, Dore, Biddas de Tale, Costarvirne, Gorare, Loray, Logula, Liscoi, Postu, San Salvatore, Orogulo, Sabuco
  • Ulumetu : Ulumetu, Frussia

Est pretzisu nàrrere ca in su tempus sas làcanas de sos rennos giuigales podiant mudare.

In su de 9 sèculos sos àrabos e sos bèrberos, fiant sighende una polìtica de espansione e de pirateria subra su Mediterràneu, chi in su 827 aiat batidu a sa conchista de sa Sitzilia, trunchende duncas totu sos cuntatos de sa Sardigna cun su guvernu tzentrale bizantinu. Chene istrutziones, sos responsàbiles provintziales bizantinos sardos, narados giuighes, aiant cumentzadu a guvernare s'ìsula de manera autònoma.

In su de 10 sèculos s'ìsula s'agataiat giai partzida in giuigados, non s'ischit su critèriu de partzidura chi diat àere batidu a sa costitutzione de sos bator giuigados, ma est meda dàbile chi a prìmìtziu custos fiant unu nùmeru diferente dae sos bator oe prus nòdidos. Poderende·si·nche subra sas connoschèntzias atualmente tentas, fintzas a tando su Logudoro e s'Arbarea, fiant agrupados in unu rennu solu. In su de 11 sèculos si diant èssere ischirriados, diventende istados indipendentes s'unu dae s'àteru.

A sa ghia de su rennu (logu) bi fiat su re, denùmenadu judike o re, e unu cunsìgiu (sa Corona de Logu). Fiat ammìtida sa sighidura in lìnia feminina, duncas fintzas sas eredes fèminas podiant portare a in antis su tìtulu.

Istemma de su Giuigadu de Torres (Bàsilica di Santu Gaine in Portu Turre)

Sos primos giuighes de Torres aparteniant a s'iscratza de sos Lacon-Gunale. Segundu una fonte medievale non atzetada unanimemente e arribbada a oe in una editzione de su 1620 a incuru de Francesco Rocca - Condaghe de Santu Gaine - sa dinastia giuigale turritana fiat incomintzada cun Comita de Lacon (fine de su de 10 - primìtziu de su de 11 sèculos), nòdidu fintzas che Gunnare Comita I; fiat isse chi, peri maistros tzerriados dae Pisa aiat fatu pesare sa Basìlica de Santu Gaine de Portu Turre. A Comita est istada reconnota in su cursu de sos sèculos bàlida istòrica. Reghentemente unos canto istudiosos, identifichende·lu cun Comita II (fine de su de 12 -primìtziu de su de 13 sèculos) li atribuent petzi balore legendàriu.

Sa figura sua est istada como torrada a valutare, impare a sa de su fìgiu Orgodor e da sorre Giorga. Torchitor Barisone I aiat fatu istabilire sos paras benedetinos de Montecassino in Santu Antiogu de Bisarcio. Marianu I de Lacon-Gunale aiat favoressidu sa tramudàntzia de mercaderis pisanos fintzas in memòria de s'impinnu de Pisa in sa liberatzione dae sos moros de su 1044.

Cun Costantine I su giuigadu aiat sighidu una polìtica in echilìbriu intre Pisa e Gènova, in unu cuadru de autonomia. Aiat autorizadu a sos genovesos de s'istabilire in Casteddu Genovesu e in Monteleone, e de sos luchesos Malaspina in Bosa, a sa làcana cun su giuigadu de Arbarea

Cando Pisa aiat organizadu una ispeditzione militare pro sa conchista de sas ìsulas Baleares, Costantine I aiat fatu partire su figiastru Saltaru chi, torradu gloriosu, fiat poderadu dae sa potente famìllia Athen pro sighire a Costantine in logu de Gunnare, fìgiu legìtimu de su giuighe. A sa morte de Costantine fiat comintzada una perrica pro sa sutzessione, ma sa Corona de Logu aiat desinniadu giuighe a Gunnare, chi fiat mandadu a Pisa dae su tutore Itocor Cambedda.[4]

Gunnare II, su giuighe crosadu

[modìfica | modìfica su còdighe de orìgine]

Gunnare II a edade manna fiat torradu dae Pisa cun s'apògiu militare pisanu e una flota de bator galeas. Sos Athen si fiant arrocados in sos territòrios meridionales de su giuigadu chene abandonare sos propòsitos de lu dominare. Gunnare aiat tando fatu edificare in su 1127 su casteddu de Costera, gràtzias a chi aiat derrotadu sos Athen, sos subrabìvidos de sos cales aiat fatu fàghere a rogos in sa crèsia de Santu Nicolau de Truddas. Gunnare II aiat cogiuadu sa pisana Maria degli Ebràici e aiat cuntzèdidu a sos mercaderis de sa repùblica sovventziones mannas, tales de intzullare sa desania de Gènova e de Comita III de Arbarea. Fiat interbènnidu paba Eugèniu III chi los aiat apaghiados in antis de nde pesare una gherra.

Gunnare aiat pigadu parte a sa segunda Crutzada, impare a su piscamu de Sorres, unos cantos nòbiles sardos e unu cavalleri templare, de chie est fentomadu su nùmene, magister curiae Robertu Turonensis o de Tours. Diventadu amigu de santu Bernadu dae Clairvaux (unu de sos fundadores istòricos de s'ordine tzistertzense e sustenidore de su de sos Templares) fiat mòvidu a Montecassino sende chi su babu si portaiat meda bene cun sos mòngios benedetinos de chie aiat fevoressidu s'istabilida e sa fiàntzia de unos cantos monastèrios in Anglona e in su turritanu. Torradu a atobiare Santu Bernardu un'àtera borta, fiat abarradu dae issu aici influentzadu chi aiat detzìdidu de abandonare totu, in su 1154, e abdicare in favore de su fìgiu Barisone, pro si fàghere mòngiu tziztertzense in Clairvaux in ue fiat mortu, interradu e cunsideradu biadu (beatus Pius Gumurus) de s'ordine monàsticu.[5]

Segundu sa traditzione, sa crèsia de Nostra Sennora de Gonare in Orane fiat fata pesare dae Gunnare II in votu pro nàrrere gràtzias a sa Madonna a pustis chi fiat subrabìvidu a unu affundamentu disastrosu in sa costera de Orosei, torrende dae sas crosadas.

Barisone II aiat sighidu sa polìtica filo-pisana de su babbu e aiat tentu sa benavventuràntzia chi su frade fiat fatu giuighe de Càlaris (cun nùmene de Pedru Torchitor III), in cunseguèntzia de sa polìtica de cojas fata dae su babbu Gunnare, chi dd'aiat fatu cogiuare cun sa fìgia de Costantine Salùsiu III de Lacon, mortu chene eredes mascros.

Barisone II si fiat opostu a sas punnas espansionìsticas de sos giuighes de s'Arbarea, alleados tando cun sos genovesos, aguantende a atacos militares disvariados. Sos echilìbrios fiant mudados cando Pedru Torchitor III fiat ispoderadu dae su giugadu de Calaris pro manu de su connadu Obertu de Massa. Barisone II, acatende·si·nche de sos intremesos etzessivos de sos pisanos subra is affàrios de su giuigadu, aiat mudadu sestadura chirchende abbigu in sa famìllia genovesa de sos Doria. Pisa no aiat agradadu sa bogada de sos tzitadinos suos dae su giuigadu de Torres ma sa reatzione militare, ordingiada tropu a sa lestra, no aiat tentu sutzessu a in antis a sa de Barisone.

S'ùrtimu documentu connòschidu chi nde atestat sa presèntzia a cabu de su giuigadu (1190) est su condaghe chi pigat nùmene dae Barisone etotu o dae Santu Lenardu de Bosove, s'ispidale chi s'agataiat in una biddighedda omònima, a s'intrada de Tàtari. Su documentu benit a èssere unu registru de tipu giurìdicu-amministrativu pro more de chi si podent trassare sas lìnias de s'istòria econòmica de su Logudoro a s'agabbu de su de 13 sèculos. Barisone aiat abdicadu in favore de su fìgiu Costantine II, chi si diat èssere agatadu a su pòdere petzi in su 1191.

Costantine II aiat sighidu cun resinnu mannu s'òpera anti-pisana de su babbu, de manera però de s'inimigare sa Crèsia chi, a pustis de una istrutòria summària fata de s'archibiscamu de Pisa - mandadu dae su Paba - dd'aiat iscominigadu. Cogiuada una femina a nùmene de Prunisinda in segundu isposòriu l'aiat mandada a bìvere a su casteddu de Costera. Aiat dèpidu acarare su giuighe de Calaris Gulliermu I Salùsiu IV de Lacon-Massa, naradu "terrorosu" chi,bìnchida sa batalla, aiat conchistadu sa Costera, violentadu e imbargadu Prunisinda, chi fiat poi morta de cadèlios in Santa Igia, capitale de su giugadu de Calaris. Costantine II fiat mortu chene eredes in su 1198. Sa Corona de Logu aiat elèghidu giuighe su frade Comita.

Bandera de Sardigna
Istòria de Sardigna

Comita aiat chircadu de impreare sa diplomatzia pro nche essire dae sa situatzione incolliosa in ue s'agataiat su giuigadu de Torres: foras pro sos relatos istrintos cun sos genovesos aiat fatu cogiuare su fìgiu Marianu cun Agnesa de Lacon-Massa, fìgia de Gulliermu Salùsiu e sorre de Beneita de Càlaris. Sos giuigados de Càlaris e de Gallura fiant nointames conchistados dae sos pisanos Viscontis, a fatu de sa coja de Lamberto Visconti cun Aleni de Lacon.

Comita, a pustis de àere atacadu e derrotadu Lamberto Visconti in Cìvita (oe Terranoa), fiat caladu a batos cun Pisa, sende chi fintzas sos atacos de saraghinos subra sas costeras sardas fiant torrados a cumintzare de mala manera. Remontat a custu perìodu sa "senda de Santu Miali" costituida dae 3.500 genovinos de prata, cuados e torrados a agatare in sos annos noranta de su de 20 sèculos suta s'altare de sa crèsia de Santu Mighele Arcànghelu, in Padru.

In su 1218, a Comita fiat sighidu Marianu II de Torres.[6]

Marianu II aiat pasadu unu echilìbriu discretu intre Gènova, su pabadu e Pisa. Aiat nointames chircadu de liberare sa connada Beneita, àtera fìgia de Gulliermu I Salùsiu IV de Lacon-Massa, tenta presonera in Casteddu dae sos Viscontis. Derrotadu in su prou aiat nointames aspetadu chi Ubaldo Visconti de Gallura rueret in disgràtzia e chi diventaret giughe de Calaris su fìgiu de Beneita, Gulliermu II de Massa.

Marianu II de Torres cun s'agiudu de Gulliermu II de Calaris aiat atacadu su fradile Pedru II de Arbarea, cunsideradu alleadu de Ubaldo Visconti de Gallura e, una borta derrotadu, Marianu II aiat protzedidu a istabilizare sas làcanas dende sa fìgia Adelàsia in coja a Ubaldo Visconti de Gallura, chi tando teniat treigh'annos. In su 1232 Marianu II fiat mortu e sa Corona de Logu aiat desinniadu a li sighire su fìgiu minore Barisone III.

Barisone III, suta apòmpiu de Orzocor de Serra, non fiat mai resissidu a guvernare a solu ca pro ite, inserradu in su casteddu de Costera, aiat dèpidu poderare in antis sas angarias de sos funtzionàrios currumpidos dae Dorias e Malaspinas, sos cales aiant atzitzadu abbolotos contra su giuighe pitzocheddu. Sos abbolotos fiant aumentados in Tàtari chi pretendiat autonomia prus manna dae sa corte giuigale. In su 1234 Orzocor aiat castigadu Tàtari decretende s'esìliu a Gènova de sos tzitadinos prus rempellos.

Sa rebellia contra Orzocor de Serra si fiat ispainada a su giuigadu intrenu giompende, petzi duos annos a pusti de èssere istadu desinniadu, a s'ochisura de su giuighe pro manu de mortores chi paret esserent istados arrolados dae funtzionàrios de su connadu Ubaldo Visconti. Ubaldo fiat difatis antziadu a su tronu de su giuigadu de Torres, gràtzias a sa coja cun Adelàsia. Ubado e Adelàsia aiant otentu sa beneitzionede paba Gergòriu IX a chie aiant giuradu fidelidade, che vassallos de sa Santa Sede.

Adelàsia de Torres e Enzo de Hohenstaufen

[modìfica | modìfica su còdighe de orìgine]

Laniadu dae sas lutas internas intre sighidores de sos Dòrias, de sos Malaspinas, de sos Viscontis e de sa famìllia giuigale, cun sos intremesos de sa Crèsia e de su patriarca de Pisa, fiat comintzadu unu protzessu de iscongiuntamentu de su giuigadu de Torres, chi fiat giompadu cun sa morte chene eredes de Ubaldo Visconti a pustis de petzi bator annos de rennu, in su 1238.

Si fiat tando iscasciada sa cursa de sos prus autorèvoles personàgios de s'època a sa sighidura de su giuigadu de Torres. Paba Gregòriu IX aiat pentzadu de impònnere a Adelàsia coja cun Guelfo Porcari, podestade e capitanu de su pòpulu de Pisa.

Fidericu II, Sacru Romanu Imperadore dae su 1220 a su 1250, impare a sos Dòria, aiant propostu a Adelàsia sa manu de su fìgiu meda pitzocheddu de su soberanu, Enzo de Isvèvia. In particurare fiant s'archibiscamu de Torres Opizzo, nadiu de Gènova, Manuele, Fidericu e Pertzibadde Doria (siguros, custos ùrtimos, de otènnere in cambiapare territòrios in Sardigna) a cunviare sa tratativa.[7]

Su Burgu cun bista subra su Casteddu

Adelàsia aiat seberadu Enzo, fiat luegus iscominigada dae su paba e s'isvevu aiat retzidu dae su babbu su tìtulu effìmeru de re de Sardigna. Enzo fiat abarradu in Sardigna pagu mancu de un'annu, bivende mescamente in Tàtari e discoidende, segundu sa traditzione, sa reina Adelàsia. Meda prus pitzocheddu de sa mugere, su re aiat poi abandonadu issa e s'ìsula pro sighire su babbu in sas missiones militares e, derrotadu in su 1249 in sa batalla de Fossalta, fiat postu in presone dae su podestade de Bologna, in ue fiat mortu in su 1272. Sa coja cun sa giuighissa turritana fiat istada iscontzada dae su paba in su 1245.[8]

Adelàsia fiat morta a cara de 1259 pro càusa non connota, a pustis de àere bidu sa progressiva apropiatzione de facto de sas istitutziones giuigales dae parte de sos Dòria, ma aende retzidu annullamentu de s'iscomìniga e su perdonu de paba Innotzèntzu IV.

Sa reina si fiat difatis retirada a Costera, in su casteddu de Su Burgu, preferende·lu a su palatzu giuigale de Aldara, in ue comente chi siat, torraiat fatu-fatu pro sas ocurrèntzias ufitziales. Non sunt abarradas documentatziones subra sa vida de Adelàsia in su casteddu: s'ischit petzi ca in su 1255 paba Lisandru IV aiat mandadu bator literas a sos soberanos sardos e una fiat indiritzada a issa; e custu a cumprou ca fiat galu bia e a cumandu de su rennu.

Mighele Zanche fiat su funtzionàriu giuigale incarrigadu dae re Enzo de apompiare su giuigadu durante s'ausèntzia sua, mancari in realidade non b'at cunfirma de custu fatu in sos documentos, comente fintzas de su fatu ca fiat istadu su de tres maridos de sa reina Adelàsia.[9]

Intelligente e ispertu in sas manipulatziones, Mighele Zanche aiat tentu una fìgia chi a seigh'annos aiat fatu cogiuare cun Branca Dòria, chi cumbidadu su sorgu a sa tenuta in sa Nurra, l'aiat fatu ochire a istocadas in su 1275.

Zanche si fiat fatu potente e arrichidu isfrutende s'apòmpiu a su puntu chi fiat regordadu dae Dante Alighieri in sa Divina Commèdia (XXII cantu de s'Inferru), in ue lu rapresentat impare a Para Gomita de Gaddura in sa V Bolgia (de sos baratieres) "e a dir di Sardigna le loro lingue non si senton stanche" (e a fentomare sa Sardigna is limbas issoro non s'intendent istracas).

Su controllu genovesu e su Lìberu Comunu de Tàtari

[modìfica | modìfica su còdighe de orìgine]

A s'agabbu de sa Batalla de Meloria de su 1284, sa definitiva derrota de Pisa lassaiat a Gènova su controllu sustantziale de sos territòrios turritanos. Cun Dòrias, Malaspinas e Spinolas in su norte, e su giuigadu de Arbarea i artziende dae su sud, de s'antigu giuigadu de Torres fiat abarradu petzi su territòriu comunale de Tàtari, in ue sos tzitadinos, in su 1294, cun s'abbigu de sos Dòria, si fiat costituidos in Lìberu Comunu, ghiadu dae unu podestade mandadu cada annu dae Gènova cun sa tarea de guvernare in cunformidade a sos istatutos tataresos.[10]

Sas diòtzesis de Torres

[modìfica | modìfica su còdighe de orìgine]
Catedrale de Sant'Antiogu de Bisàrtziu
  1. (IT) Arrigo Solmi, Studi storici sulle istituzioni della Sardegna nel medio evo, a incuru de Maria Eugenia Cadeddu, Nùgoro, ILISSO Edizioni, 2001 [1917], p. 383.
  2. Archìviu Cassinensu Perg. Caps. XI, n. 11. Pasquale Tola, Codice Diplomatico della Sardegna, Tomo I, Tàtari, 1984, p. 153.
  3. in prepòsitu de s’Inventio de sas relìchias dei màrtires turritanos, iscriet «(...) factum est ut Comita quidam vir sanctissimus super ambos locos scilicet Horim et Arboream ad imperandum iudex ordinaretur», Cfr. G. Arca, De sanctis Sardiniae, libri tres, Casteddu, 1598.
  4. Ortu, p. 26
  5. AA. VV., p. 41
  6. Boscolo, La Sardegna...p. 74
  7. Costa, p. 29
  8. Cioppi, p. 40
  9. Boscolo, Michele..., p. 18
  10. Ortu, p. 67
  • AA. VV., Il Regno di Torres, I-II, Centro Studi Basilica San Gavino, Tàtari 1996.
  • Alberto Boscolo, Michele Zanche nella storia e nella leggenda, Gallizzi, Casteddu 1951.
  • Alberto Boscolo, La Sardegna dei Giudicati, Edizioni Della Torre, Casteddu 1979.
  • Carlo Brundo, Adelasia di Torres, La Biblioteca della Nuova Sardegna, Tàtari 2013.
  • Alessandra Cioppi, Enzo re di Sardegna, Carlo Delfino, Tòtari 1995.
  • Enrico Costa, Adelasia di Torres, Ilisso, Nùgoro 1998.
  • Andrea Dessì e Giuseppe Meloni, Mondo rurale e Sardegna del XII secolo. Il Condaghe di Barisone II, Liguori Editore, Napoli 1994.
  • Roberto Lai, La diocesi medievale di Ottana, Edizioni Solinas, Nùgoro 2007.
  • Giuseppe Meloni, Il Condaghe di San Gavino, CUEC, Casteddu 2005
  • Giuseppe Meloni e Giuseppe Spiga (a cura di),Il Regno di Torres. Atti di "Spazio e Suono" 1992-1993-1994, Centro studi Basilica San Gavino, Tàtari, 2002
  • Giuseppe Meloni (direzione scientifica di), Il Regno di Torres, CD multimediale, 2005.
  • Gian Giacomo Ortu, La Sardegna dei Giudici, Il Maestrale, Nùgoro 2005.
  • Arrigo Solmi, Studi storici sulle istituzioni della Sardegna nel Medioevo, Ilisso, Nùgoro 2011.
  • Francesco Tedde, Ardara capitale del giudicato di Torres, Gasperini, Casteddu 1986.
  • Pietro Paolo Tilocca, Il castello di Burgos, Poddighe, Tàtari 1997.
  • Bepi Vigna-Daniele Coppi, L'amore e il potere. Adelasia di Torres, L'Unione Sarda, Ghiani, Muristenis 2013.