[go: nahoru, domu]

Vés al contingut

Usuari:Vallue/Culte al cavall

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
El cavall blanc d'Uffington, una de les proves visibles mes antigues del culte del cavall.

El culte del cavall és un conjunt de pràctiques espirituals o de veneració que un grup de persones porta a terme amb un o mes cavalls. L'evidència arqueològica de la seva existència es remunta a l'edat del ferro i, en alguns llocs, tan lluny com l'edat del bronze. El cavall va ser considerat com una entitat divina, un animal sagrat associat a una divinitat particular, o com un animal-tòtem del rei o del guerrer. Els cultes i sacrificis de cavalls són originalment una característica de les cultures nòmades d'Euràsia. Es relacionen gairebé exclusivament amb l'espai indo-europeu, turc i altaic. El culte del cavall forma part de les zoolatries i, com a tal, ha estat combatut per moltes religions monoteistes. Tanmateix, alguns cultes de cavalls continuen en diverses parts d'Euràsia.

Història

[modifica]

La importància històrica del culte del cavall es indiscutible, donat que hi ha un gran nombre de pràctiques, de llocs i de monuments que ho testifiquen testifiquen.[1]

El culte al cavall va estar molt estès entre els indoeuropeus.[2] Existeix també entre els pobles turcs i altaïcs,.[3] A Rússia, els cavalls són beneïts en certes esglésies ortodoxes, i els mandataris (Tsars) enterraven les seves muntures en una necròpoli dels cavalls dels tsars. Als països Àrabs, el cavall es vist com una creació de Allah, que la va donar als Musulmans. A la Xina, els criadors de cavalls adoraven al rei dels cavalls, Ma-Wang, una mena de deïtat protectora vista com el primer cavall que va existir.

Mon Grecollatí

[modifica]

L'Himne d'Apol·lo compost per Homer esmenta un ritus per portar cavalls de tir, recentment domesticats en un bosc dedicat a Posidó. Alguns hi han vist un ritual de profanació, que el cavall es va domesticar permanentment per ser portat al bosc del déu. D'altres hi veuen un tabú que pesa sobre aquest cavall, que ha de dedicar-se a Posidó en el seu paper de déu dels cavalls.[4]

Antiga Grècia

[modifica]

Antiga Roma

[modifica]

Civilitzacions orientals

[modifica]

India

[modifica]

Xina

[modifica]

En la mitologia xinesa el cavall esta força present. Hi juga tant un paper protagonista o com a força motriu d'un carruatge i el seu ocupant. El cavall es representa en la setena posició del zodíac xines de dotze cicles. La seva existència sembla tenir la influència dels escrits budistes de la Índia. La presència de Kalki, personatge que vindrà a defensar el món en la darrera de les quatre edats de l'hinduisme: Kali-Yuga i el desè i darrer avatar de Buda sembla que hi te un gran efecte. Aquesta influència en el simbolisme xinès el podem trobar en algunes deïtats amb el cos d'home i cap de cavall que es veneren en certs temples. Aquests deus híbrids tenen la funció de guiar les ànimes a l'inframón i portar-les davant els jutges de l'infern. Però en el viatge de tornada a la llum son derrotades pel mític rei mico (Sun-Wukong). En aquest viatge apareix un cavall blanc, que no deixa de ser un drac convertit, que actua com a guia, amb poder i intel·ligència. Aquest referent al cavall blanc reapareix quan el monjo Xuanzang, exposà que  havia recuperat les escriptures budistes de l'Índia amb l'ajuda d'un "Bailongma" o "cavall de drac blanc". Amb el terme "Baimasi" (Temple del Cavall Blanc) es coneixen els temples budistes mes antics i famosos de la Xina.

Un altre element de veneració equina a la Xina es Longma (hibrid de drac i cavall). Aquesta deïtat se l'ha identificat amb la llegenda dels Tres Sobirans i Cinc Emperadors. Van ser els governants de la primera dinastia Xia (2100-1600 aE) als quals se'ls hi atribueix la fundació de la civilització xinesa.

Durant la dinastia Han, en el 1 Mil·leni aE,  els emperadors xinesos van projectar la seva presència en els territoris veïns com Dayuan (nord de Bactria i descendents dels grecs d'Alexandre), amb la intenció d'obrir la ruta de la seda vers Occident. L'emperador Han Wudi va enviar l'explorador Zhang Qian per informar sobre aquesta zona. En els seus escrits va reportar l'existència d'una raça de cavalls molt mes gran que les locals xineses i que "suaven sang". Un fenòmen que podria ser conseqüència dels paràsits de la pell que actuen amb característiques similars amb la raça turkomana Akhal-Teke. L'emperador volia equipar la seva cavalleria amb cavalls de qualitat, amb capacitat per portar el pes d'un home amb armadura. El desig i interès per obtenir aquestes races que vivien a la vall de Ferghana, motivà als cronistes a nomenar-los "cavalls celestials", els quals van ser catapultats a la categoria de mite pels governants de l'Antiga Xina.

En l'hinduisme

[modifica]

A Índia, el culte al cavall esta particularment associat a Hayagriva. Poden establir que la relació amb el cavall comença fa uns 2000 anys abans la nostra era, quan les Indo-Aris van començar a migrar a la vall de l'Indus.[5][6] Aquest poble venerava el cavall per a la seva velocitat, força i intel·ligència,.[7][8] El culte a Hayagriva encara existeix entre els fidels del Hinduisme[9].

En la civilització celta

[modifica]


El culte del cavall sembla haver estat practicat a les illes Britàniques durant l'era celta. El cavall blanc de Uffington n'és l'una dels més antigues i consistents, ja que es remunta al principi de l'Edat del Ferro o al Bronze tardà. Entre la multitud de teories sobre el seu origen, la d'una celebració de la victòria dels Saxons ha estat descartada gràcies a la datació. El cavall blanc de Uffington sembla que, amb tota probabilitat, representi una deïtat equina o un animal de la tribu celta. Anglaterra compta amb altres rastres del culte al cavall, particularment a la tomba de Portesham, coneguda sota el nom de « La vella egua grisa i els seus poltres », on es va tallar el cap d'un cavall. D'altres petròglifs lligats a aquest culte podrien haver existit i però han desaparegut al llarg de la Història.[10]

Edat mitjana occidental

[modifica]
Reconstitució de l'estàtua de cavall en bronze venerada a Nàpols .

A Nàpols, es practicava un culte equí a l'espai de la Porta Capuana, probablement almenys des del segle iii, el moment de creació d'una monumental estàtua de bronze atribuïda a a Virgili. Els habitants portaven els cavalls malalts fins a aquesta estàtua per obtenir la seva curació. El cavall en llibertat és, en efecte, un dels símbols de la ciutat. En prendre Nàpols, Conrad de Suàbia i Carles d'Anjou van posar un mur a aquesta estàtua a cavall, tant per significar la seva presa de possessió de la ciutat com per suggerir als habitants que abandonin aquest culte pagà en benefici del cristianisme. L'any 1322, el culte va ser combatut tant pels mariscals ferradors o pel bisbe de Nàpols, que volien que els habitants abandonessin aquesta tradició pagana, i van fer fondre l'estàtua del cavall per crear campanes. No obstant això, el cap en bronze del cavall es va conservar. Sant Eloi, a i després Sant Antoni son venerats en aquest lloc.[11]

Edat mitjana oriental

[modifica]

A la conca de l'Alt Volga[12], l'adoració als cavalls va predominar des del segle IXe al XIe, entre les poblacions ugrofineses, que ocupaven llavors aquesta regió, i que s'integrarà gradualment a la població russa. En les tombes femenines, s'han trobat penjolls zoomorfs com amulets, i a vegades amb un cavall enterrat. Podria ser una connexió de l'euga amb el tema de la fertilitat. El culte del cavall sembla que va succeir el culte de l'ós, que alhora va estar precedit pel de l'ocell aquàtic. En l'actualitat, els cavalls són beneïts en algunes esglésies ortodoxes.


Les religions i el culte al cavall

[modifica]

Xamanisme

[modifica]

Al  Massís d'Altai, les pràctiques xamàniques sovint utilitzen el cavall per guiar les ànimes dels morts cap a l'altra vida. El ritu consisteix a col·locar el cavall i la cadira del difunt al costat de la persona morta. Els Beltir, una tribu dels Khakassos, sacrifiquen l'animal amb aquest propòsit,  i comparteixen ritualment la seva carn.[13] Els xamans de l'Altai, consideren que l'esperit beneficiós que els acompanya en els seus viatges té els ulls de cavall.[14] Mircea Eliade recorda que a la mitologia i els rituals xamànics, el cavall és « un animal funerari i psicopomp per excel·lència ».[15]

Hinduisme

[modifica]

El Rigveda comporta un himne al cavall.

Cristianisme

[modifica]
Un homme sur un cheval blanc, style romain.
Representació de Sant Martí de Tours a l'Abadia de Beuron a Alemanya.

El cavall ocupa poc espai a la Biblia i els Evangelis. El Gènèse no el nomena, i el Deuteronomi aconsella no tenir-ne cura. Mentre el ruc es valorat com a muntura de Crist i, conseqüentment, es símbol d'humilitat. El cavall es també demonitzat per la imatge dels cavallers de l'Apocalipsi. Michel Onfray insisteix sobre l'absència de cavall als Evangelis, i parla d'una

« hippophobie chrétienne »

[16].

No obstant això, molts autors i artistes posteriors donen al cavall un lloc important, sobretot em la iconografia cristiana. En les Vitae (vides de sants) parlen de molts cavallers sants que l'Església probablement va santificar a partir de figures paganes, en particular de les caçadores de dracs, com Sant Martí de Tours i Sant Jordi. Entre els sants protectors del cavall, el més conegut és Sant Eloi, conegut per haver tallat i enganxat la cama d'un cavall que havia de ferrar. Sant Espiridó hauria fet un miracle similar, veient un cotxer plorar els seus dos cavalls decapitats, un negre i un blanc. Va engantxar els dos caps, però es va equivocar: el del cavall blanc el va lligar al del cos negre i viceversa. A Rússia, Sant Flor i Sant Lavr són els dos protectors dels cavalls.[17] La cavalleria va acostar el simbolisme del cavall al culte cristià. Així, els esperons són un dels símbols de l'Orde del Sant Sepulcre de Jerusalem. Va ser oficialitzada en el moment del ritual d'investidura per Joan Paul II[18].

A França en els segles S2 i S2, els clergues cristians classificaren els cavalls en els primers rangs per sota dels homes. Segons Éric Baratay, 86 % dels tractats teolològics concedeixen al cavall "una aparença d'ànima"

« un semblant d'âme »

d'ànima ». No va ser fins a finals del segle xix, amb l'auge del darwinisme, que la posició religiosa és mantenir una clara distinció, especialment al veure en la demostració del cavall de la intel·ligència divina en la natura.[19][20] L'Església es resistí  a les teories evolucionistes, com la col·locació de les representacions de Sant Martí en els llocs menys visibles. Alguns escriptors cristians, més o menys recent, tenen un punt de vista particular religiosa sobre aquest animal.[21] François de Bruts es burla de la pretensió del cavall i del seu genet per ressaltar la humilitat del ruc.[22] Ephrem Houël explica en la seva Histoire du cheval que ell era l'últim animal creat per Déu i, per tant, el més perfecte.[23] Jean-Louis Gouraud veu un ésser pur i innocent expulsat del paradís per error, no dubtant per jutjar el cavall com a superior als éssers humans a la Creació hi veu un ésser pur i innocent expulsat del Paradís per error, no dubtant de jutjar-lo com un ésser superior als éssers humans de la Creació[24].

Anàlisi i tipus de cultes

[modifica]

Jean-Louis Gouraud afirma que la tendència de l'ésser humà a divinitzar el cavall s'associa amb la de veure en els déus de cavalleria, citant com a exemple el Gran Déu (genet principal) del Quadre negre de Saumur o el genet portuguès Nuno Oliveira, a qui els seus adeptes consagraven

« un véritable culte »

[25] ». Per a Henri Vivier, el cavall persegueix "l'esperit, la ment, els somnis i els desitjos" de l'home. Al llarg de la història, es va poder donar un valor molt superior al d'un home, especialment durant el comerç triangular, on un bon cavall valia vint vegades el preu d'un esclau[26].

Hipomància

[modifica]

Sacrifici

[modifica]

Benediccions i perdons

[modifica]

Supervivències dels cultes als cavalls

[modifica]

A Bretanya, la benedicció dels cavalls perdura dels nostres dies, en general sota el patrocini de Sant Eloi encara que en les formes modernes estan clarament folkloritzades.[27] A Nàpols , el ritus de la benedicció dels animals sota el patrocini de Sant Antoni perdura fins als anys 1980.

A Ranu Pani, l'adoració del cavall implica una dansa i un trànsit on l'home  « es transforma » ell mateix en cavall. És el kudo-kepang (trànsit dels cavallers), durant el qual actua com un cavall, movent-se a quatre patits, menjant i bevent en bols. El trànsit podria augmentar la velocitat del posseït.[28]

El culte del cavall en l'art

[modifica]
La Conversió de sant Pau en el camí de Damasc pel Caravaggio, sobre el 1604.

Jean-Louis Gouraud cita en exemple la pintura de la Conversió de sant Pau sobre el cami de Damasc pel poder evocador del cavall. De fet, el text bíblic no esmenta aquest animal. No obstant això, Caravaggio l'incorpora, sens dubte per representar la força divina que clava el sant al terra. La caiguda de cavall de Sant Pau, es considera en la cultura cristiana com la versió « oficial » d'aquest episodi del Cristianisme.[29] Pascal Quignard se n'inspira la seva novel·la Els Aclaparats.[30] De la mateixa manera, moltes pintures de sants caçadors de dracs o encara del camí de creu presenten la figura del cavall.[31]

Jean de la Varende col·loca el cavall al mateix nivell que la deïtat, especialment en la seva novel·la El Centaure de Déu.[32]

Referències

[modifica]
  1. Ronecker 1994, p. 269
  2. Falta indicar la publicació.
  3. Čermávová, Eva. SBORNÍK PRACÍ FILOZOFICKÉ FAKULTY BRNĚNSKÉ UNIVERZITY STUDIA MINORA FACULTATIS PHILOSOPHICAE UNIVERSITATIS BRUNENSIS M 12–13. Karagem Valley : a rock art site in the Russian Altaï (en anglès), 2007–2008. 
  4. Falta indicar la publicació.
  5. (anglès) Gavin Floyd, An introduction to Hinduism, Cambridge University Press, 1996
  6. van Gulik 1935, p. 9
  7. Mārg̲. 43. 
  8. BRILL. The Animal in Far Eastern Art: And Especially in the Art of the Japanese Netzsuke, with References to Chinese Origins, Traditions, Legends, and Art (en anglès), 1950. 
  9. Jagannath Cult in North - East India by Prof. Byomakesh Tripathy and Dr. Prabhas Kumar Singh
  10. Hidden Spring. The Spiritual Traveler: England, Scotland, Wales : the Guide to Sacred Sites and Pilgrim Routes in Britain (en anglès), 2000. ISBN 1587680025. 
  11. Maria Franchini. «Le culte du cheval, de Virgile à Saint Antoine Abbé». Site officiel de l'écrivain Maria Franchini. [Consulta: 20 desembre 2014].
  12. Lise Gruel-Apert, Le monde mythologique russe, Imago, 2014 ISBN 978-2-84952-728-3
  13. Ronecker 1994, p. 271
  14. Les représentations religieuses des peuples altaïques, 1959. 
  15. Mircea Eliade, Le chamanisme et les techniques archaïques de l'extase, 1968, 1983, Payot ISBN 978-2-228-88596-6
  16. Onfray, Michel. Flammarion. Haute école (en francès), 2015. ISBN 978-2-0813-7036-4. 
  17. Gouraud 2013, p. 12-13
  18. Jean-Pierre de Gennes, Insignes et décorations de l'Ordre équestre du Saint-Sépulcre de Jérusalem, des origines à nos jours, ed. mémoire et document, Versailles, 2002
  19. Baratay 1996, p. 157-172
  20. Baratay 1996, p. 174-175
  21. Baratay 1996, p. 223-225
  22. Roche 2015, p. 196
  23. Gouraud 2013, p. 10-11
  24. Gouraud 2013, p. 12
  25. Gouraud 2013, p. 16
  26. Henri Vivier, « Du Cheval au chevalier » dans Gouraud 2013, p. 21-23
  27. Falta indicar la publicació ., voir aussi Error en el títol o la url.«».
  28. Falta indicar la publicació .
  29. Henri Vivier, « Du Cheval au chevalier » dans Gouraud 2013, p. 28
  30. Gouraud 2013, p. 9-10
  31. Gouraud 2013, p. 14
  32. Jean de La Varende, « Le cheval face à Dieu » dans Gouraud 2013, p. 35-46

Annexes

[modifica]

Enllaços externes

[modifica]

Bibliografia

[modifica]
  • {{{títol}}}. 
  • Elyane Ronnet, Le Culte du cheval dans Renaud de Montauban : VII. Du temps des 4 fils Aymon, à propos de Charlemagne, Bayard et du culte du cheval..., Brd Marcillet, 27 p.
  • Wacyf Boutros-Ghali, La Tradition chevaleresque des Arabes, Bibliothèque Arabo-Berbère, Eddif, 1996, ISBN 2908801949 i ISBN 9782908801941, 300 p.
  • {{{títol}}}. ISBN 9782913853027. 
  • {{{títol}}}. 
  • [Ronecker 1994] Jean-Paul Ronecker, « Le cheval », dans Le symbolisme animal: mythes, croyances, légendes, archétypes, folklore, imaginaire..., Dangles, coll. « Horizons ésotériques », , 2e éd. (ISBN 2703304161 et 9782703304166)